La policia local i l'incompliment de deures respecte a l'ordenança de mobilitat

 

Tradicionalment, a la ciutat de València, la indisciplina en l’estacionament és omnipresent. Doble fila en molts carrers, caos absolut en les portes de les escoles, sobretot concertades, en hores d’entrada i eixida i vehicles aparcats nit i dia en espais senyalitzats com de vianants. Impunitat absoluta per part dels conductors, que saben que la probabilitat de que la policia local els multi és pràcticament nul·la.

Els perjudicats, com sempre, som la massa silenciosa i invisible que conformem els vianants, aquest grup heterogeni de persones que representem gairebé el 50% dels desplaçaments diaris que es fan a la ciutat. I tot i aquest pes, tot i la tradició mediterrània de caminar, som ignorats sistemàticament per les administracions públiques i desprotegits per la policia local, tot i tenir les lleis i les ordenances del nostre costat. Estem parlant de seguretat viària, d’accessibilitat, de salut pública... però res d’això importa quan enfront tenim la gran deïtat urbana del segle XX.

L’ordenança de mobilitat de València, en els seus articles 74 i 77, regula perfectament les parades i l’estacionament, especificant que no es pot parar ni estacionar en doble fila, en tots aquells llocs en els quals ho prohibeixi la senyalització existent (zones de vianants, per exemple) o en el voral, entre d’altres.

El fet que la policia local no garanteixi el compliment d’aquests articles de l‘ordenança de manera generalitzada i continuada en el temps, s’assembla molt a la prevaricació (del llatí varicar, "torçar-se") un delicte que consisteix en que una autoritat, jutge o un altre servidor públic dicti una resolució arbitrària en un assumpte administratiu o judicial sabent que aquesta resolució és injusta i contrària a la llei. El fet que la policia local no faci complir l’ordenança de mobilitat no es podria considerar prevaricació si no es pot demostrar que hi ha una resolució o ordre que ho dicta. I, evidentment, no crec que aquest extrem es pugui demostrar, tot i que el dia a dia ens mostra que, “de facto”, aquest acord o resolució existeix.  

Ara bé, de la mateixa manera que crec que seria complicat demostrar que la policia està prevaricant al no fer complir l’ordenança de mobilitat, estic convençut que seria fàcil culpar-los d’incompliment dels seus deures. La legislació penal estableix que “serà reprimit amb pena d'inhabilitació d'un a quatre anys, el funcionari públic que il·legalment ometi, refusi fer o retardi algun acte propi de la seva funció. Igual pena s'ha d'imposar al funcionari públic que il·lícitament no s'abstingui, s'inhibeixi o s'excusi de fer un tràmit, assumpte o procediment que està obligat a fer”. En aquest sentit, si la policia local és la responsable de vetllar pel compliment de l’ordenança de mobilitat i aquesta, sistemàticament, és vulnerada per milers de conductors diàriament, podem estar d’acord que no està complint amb els seus deures. I si no compleix amb els seus deures perquè té una ordre superior per a no fer-ho, aleshores estan prevaricant.

Cada vegada estic més convençut que per a reivindicar els nostres drets, ja no ens val amb entrades per registre. Hauríem de començar a explorar, més sovint, el camí de la denuncia.

El faig Pare i el pi Gros, per Millers i el barranc de Capatx

El 17 de febrer vam fer la ja tradicional caminada amb els amics pel Port. Un cap de setmana per retrobar-nos, desconnectar, menjar bé i caminar. Aquesta vegada teníem dues opcions damunt de la taula: La primera, fer el Barranc del carrer Ample i la segona, anar cap a la Vallcanera i visitar el faig Pare i el pi Gros. Finalment, i com la meteo deia que faria una mica de vent, vam optar pels boscos de la Vallcanera i deixar per un altre dia la caminada per les Rases del Maraco, sempre ventades.

Dissabte ens llevem d’hora i abans de les 9 deixem el cotxe a Millers. Ens comencem a activar pujant a Serrassoles, serpentejant per un bonic sender dins d’un bosc de pins i molts teixos. Hem pujat uns 300 metres i quan arribem al coll de Tres Pins, se’ns obre el paisatge. Prats verds, murs de pedra seca i runes de masos com a testimonis de temps pretèrits on la vida (quina vida?) era possible allà d’alt. Estem a 1.300 metres i a poc a poc perdem alçada caminant per una pista que, entre prats i antics bancals, ens durà a Casetes Velles, on hi ha quatre cases d’estiueig en bon estat i el refugi lliure del Mas del Frare. En un dels prats que hi ha al costat de les cases hi ha un pi solitari envoltat de grans blocs de pedra que serveixen de banc per fer un mos.

Continuem un parell minuts per la pista forestal en direcció a la Cova del Vidre (si seguíssim la pista ens duria a Mas de Barberans), fins arribar a la darrera casa que es troba en bon estat. La passem i al cap de pocs metres, al coll de l’Assucar, surt un camí a la dreta que ens durà cap a la bassa de la Mina. Caminem ara pel PR-82, per un tram preciós i planer que deixa enrere els prats i espais oberts de Casetes Velles per endinsar-se en un bosc frondós i ombrívol de pins i boixos, vigilats per sergents calcaris alts i vertiginosos. És el Karst característic del port, que en aquest indret culmina al cim del Catinell.

Després d'uns minuts caminant per aquest sender preciós, en un trencall deixem el PR-82 i seguim per la dreta. Seguim caminant per l’ombria i passem pel Mas de la Pataqueta, encarat al sud en un prat obert on agraïm una mica de sol. El matí ha començat boirós i fred però a mesura que avança el dia s’obre i gaudim d’un cel blau intens. Tot i això, a l‘ombra fa fred i no ens traiem el forro polar en tot el dia.  Poc després del mas, agafem una pista que segueix baixant a poc a poc. Ens creuem amb un cavall solitari i prim, possiblement un dels que hi ha sovint per Casetes Velles, que de nit busca cotes més baixes per resguardar-se del fred. Comencen a aparèixer els primers faigs, alts, prims, nuus de fulles i blancs. A cada pas en veiem més, de més alts i grans. Arribem a la pista de les Vallcaneres, seguim baixant i després de quatre revolts, en un petit racó ombrívol i aferrant-se amb les arrels a la pendent, trobem al faig Pare (1.090m.) , un exemplar majestuós, vell i arrugat. Aquest faig, declarat arbre monumental l’any 1992, té 25 metres d’alt i, diuen, que 250 anys. Així, es podria dir que és contemporani a la Revolta de les Quintes (1773-1774), el conflicte que va posar de manifest la voluntat i capacitat de resistència de la societat catalana contra la monarquia borbònica. I si algú ha resistit des d’aleshores, no hi ha cap mena de dubte que ha estat el faig Pare.

El faig Pare

Fem un mos asseguts a les arrels del faig i seguim la pista cap avall. En pocs minuts, quan la pista fa un fort revolt cap a la dreta, surt un sender que ens durà a la font del Retaule, seca al febrer. Seguim el sender (que ens duria fins a la pista de la Fou que baixa fins a l’embassament d’Ulldecona) i al cap de 4-5 minuts el deixem per agafar un senderol que en forta pujada ens deixarà als peus del Pi Gros (1.050m.). Si el Pi Gros ja és monumental, imagineu-vos com es percep arribant des de baix. És impressionant. El Pi Gros, és una de les pinasses (pi negral, Pinus nigra) vives més grosses de Catalunya i de l’Estat. Té 33 metres d’alçària i 4,60 m de volt de canó a 1,30 m de terra. El vam poder abraçar entre tres, tocant-nos tant sols les puntetes dels dits. Se li calcula una edat d’uns 500 anys, i sembla que fou respectat pels aprofitaments forestals al llarg dels temps perquè ha estat fita entre propietats. Jo feia molts anys que no el visitava i em va sobtar veure uns cables d’acer subjectant-lo. Es veu que a finals del 2005 es va detectar una escletxa al tronc i després d’estudiar-ho detalladament, la solució per salvar-lo ha estat subjectar-lo amb aquests cables d’acer (més info aquí). 500 anys.... possiblement, quan Cristòfor Colom trepitjava per primera vegada Amèrica, o quan Miquel Àngel enllestia l’estàtua del David, començava a créixer, en un racó d’una Catalunya que no arribava als 500.000 habitants, un petit pi que faria història.

El pi Gros

Després de fer un glop i un mos als peus del pi Gros, tornem a la pista i seguim baixant fins al trencall amb la pista del barranc de la Carrasca (1.010m.), que ens pujarà de nou cap a la carena que recorre el GR-7, ben a prop del refugi del mas del Frare. La pujada és ben agradable. La font de la Carrasca raja abundant i quan som gairebé a dalt, els prats que hi ha son una delícia. Quan trobem el GR-7 (1.230m.) i als nostres peus veiem la forta baixada cap al barranc de Capatx, parem a dinar. Fa bon dia, ens toca el sol i fem un intent de migdia.

El barranc de Capatx vist des del GR-7

Des d’aquí, podríem seguir el GR-7 fins al refugi lliure del Mas del Frare i tornar al cotxe per Tres Pins, però tenim ganes de fer quilòmetres i descobrir senders nous, així que recorrem uns metres el GR-7 en direcció a la Font Ferrera fins que trobem un sender que a mà dreta, es deixa caure cap al barranc de Capatx. En forta pendent i en pocs minuts, som al fons de la vall (950m.) i trobem el sender que connecta la pista forestal del teix amb Casetes Velles. Seguim aquest sender cap avall, cap a l’esquerra, i recorrem de baixada tot el barranc de Capatx. Aquí la vegetació ja és més mediterrània. Estem més baixos i caminem per la cara sud. Carrasques, alzines, romaní, pins.... Així fins que arribem a la pista. Ara, tant sols ens queden 30-40 minuts d’esgotadora pista (per on transcorre el GR-8) fins arribar de nou a Millers.

Contents per la caminada!

Un cop a casa, una cervesa, un bon sopar i uns bons vins. I l’endemà, per estirar les cames, la via ferrata de Penyaflor.

Magnífica i més que recomanable caminada. 21 km i 7 hores 15 minuts.

En aquest enllaç de Mapy podeu veure la ruta que ens va servir de mapa per anar orientant-nos: https://mapy.cz/s/kegucorupu

El millor Pla de Mobilitat és un bon Pla General d’Ordenació Urbana

 

Turianova. Imatge de la promotora, AQ Acentor

En Brent Toderian tuitejava fa poc que “the best transportation plan is a great land-use plan” que, traduït a les nostres latituds podria ser: el millor Pla de Mobilitat és un bon Pla General d’Ordenació Urbana.  I per extensió, a un bon Pla d’Acció Territorial. I té tota la raó del món. Moltes vegades, tinc la sensació que els que ens dediquem a planificar la mobilitat urbana som com bombers, que una vegada s'ha provocat l'incendi, ens criden per apagar-lo.

Per què en la nostra societat actual dediquem molts més recursos a curar que a prevenir? La despesa pública en prevenció i salut pública en relació amb la despesa corrent total en salut és de l'1,5%, cosa que revela l'escassa prioritat que se li dona a la prevenció. Quants milions d’euros ens estalviaríem si planifiquéssim el territori amb una visó més transversal, tenint en compte el medi ambient, la mobilitat i la salut pública? Per què, ben entrats ja al segle XXI, planifiquem i aprovem actuacions urbanes que només tenen sentit perquè existeix el cotxe?

En un post anterior parlava de la necessitat de modificar els ratis d’estacionament per a nous desenvolupaments, però es que ens cal anar més enllà. Turianova podria ser un gran exemple d’això que intento explicar. 2.300 habitatges nous i poca cosa més. Sense transport públic (la EMT encara no dona servei al barri), però en fase de construcció han ampliat el pont cap a la Ronda Sud i han fet els accessos corresponents a la V-30. Tot pensat per al cotxe. I segur que té el seu pla de mobilitat (per llei l’ha de tenir), però es queda en paper mullat, en un document sense pes jurídic. I podríem anar més enllà. L’Ajuntament disposa de més de 40.000m2 per equipaments... la gent ja hi està vivint però els equipaments encara se’ls espera. De manual, com be explicava en el seu brillant “La España de las piscinas” en Jorge Dioni López. I tot això durant la segona dècada del S. XXI, promogut per governs progressistes. De veritat, necessitem urgentment explorar la manera de trencar aquestes inèrcies urbanístiques.

I una bona manera de fer-ho, retornant al que comentava en Brent Toderian, és disposant de bons plans d’ordenació territorial. I aquí, al País Valencià, sembla que això és una quimera. Redactar un Pla General d’Ordenació Urbana significa, per a qualsevol ajuntament, embarcar-se en un viatge farragós d’aproximadament 10 anys. I no només per als ajuntaments. A l’àrea metropolitana estàvem esperant l’aprovació del PATEVAL (Pla d’Acció Territorial Metropolità de València) i el PMOME (Pla de Mobilitat Metropolità de l’àrea de València) i tots dos, després de més de 7 anys de treballs, dormen el somni dels justos.

Tot indica, que seguirem treballant de bombers....

Carena entre l'Orella d'Ase i el Cavall Bernat, a la Murta

La Murta (i la Casella), de nou, mai defrauda. L’any passat vaig fer l’arestaque connecta l’Ouet amb l’Orella d’Ase i la Creu del Cardenal i em van faltar forces per seguir fins el Cavall Bernat (estava mig insolat un 24 de desembre) així que, aquesta vegada, volia tastar la canal que em quedava pendent i que ens permet pujar al Cavall Bernat des del pas de Sant Sofí.

Vaig començar a caminar a les 8 del matí de l’aparcament de la Murta i em vaig dirigir pel sender botànic que surt darrera de la caseta forestal cap al pas del Pobre. Aquest sender de bon matí és fosc, tranquil i silenciós. Tant sols s’escolta l’aleteig d’algun ocell que s’espanta al sentir els meus passos i fuig volant d’entre els matolls. Durant 45 minuts es recorre l’obaga de la Vall de la Murta i finalment s’arriba al pas del Pobre, el coll que antigament connectava la vall de la Murta amb la de la Casella.

El monestir de la Murta pujant cap al pas del Pobre

Des del pas del Pobre segueixo les marques del PR (grogues i blanques) que em pujaran cap a un petit altiplà al costat del pic de les Gralles. Quan arribo aquí, deixo el PR que em duria cap a la Creu del Cardenal i agafo un petit sender marcat amb un puny blau que surt cap a la dreta. Aquest sender puja fins a un petit turó des d’on es gaudeix d’una vista privilegiada de tota la carena que connecta l’Ouet amb l’Orella d’Ase, la Creu del Cardenal i el Cavall Bernat. Seguint els punts blaus recorro la carena que separa la vall de la Murta de la Casella. Paso per davant d’una fita gegant feta amb centenars de pedres, per damunt d’un profund avenc (compte) i finalment enfilo el sender que en forta pujada em durà al cim de la primera Orella d’Ase (548m., poc més d’una hora des de l’aparcament).

Panoràmica des del cim de l'Orella d'Ase

Les vistes aquí son impressionants. Darrera meu la vall de la Murta, la Casella i al fons un munt de pobles de la Ribera Alta, i davant, la Ribera Baixa, els arrossars de l’Albufera, de Cullera a Sueca, la mar mediterrània.... i un precipici de vertigen. Faig algunes fotos, esmorzo una mandarina i desfaig els meus passos per baixar del cim, fins trobar un sender que cap a la dreta em durà, seguint la carena, fins a la Creu del Cardenal (528m.) Aquí em trobo les primeres persones del dia. Un grup d’amics que ha pujat fins a la Creu per fer-se un vi de Nadal i un corredor.

Ara comença, per a mi, la novetat del dia. Baixo de la Creu del Cardenal cap al pas de Sant Sofi i enlloc de girar a l’esquerra cap al Monestir de la Murta o de girar a la dreta per fer la circular al Cavall Bernat, segueixo recte i en pujada cap a la paret de l’esperó. El sender vira lleugerament cap a l’esquerra i després d’una petita grimpada, es fa estret i aeri fins a la base de la canal. Aquesta puja fort i sovint he de fer servir les mans, però al anar prou encaixonat no hi ha sensació de perill. Em fa més por els crits que sento de la gent que hi ha al cim del Cavall Bernat que la pujada de la pròpia canal. En pocs minuts arribo al coll del Cavall Bernat. Com segueixo sentit molta gent al cim (no el veig des del coll), decideixo enfilar-me al cim de l’Esperó. És un grimpada senzilla fins a una plataforma des d’on, per darrera (costat mar), s’accedeix fàcilment al cim (534m.). Estic sol i gaudeixo d’unes vistes espectaculars. Veure el mar des d’una talaia de més de 500 metres sempre és bonic. M’assec en una pedra i contemplo el paisatge. Espero una bona estona fins que el cim del Cavall Bernat es quedi una mica més solitari. Hi ha un bon grup de gent amb barrets de pare Noel que han carregat fins al cim un cérvol de peluix enorme i fan un xivarri escandalós.

Panoràmica des de l'Esperó, amb la Creu i l'Orella a l'esquerra i el Cavall Bernat a la dreta

Carena entre l'Orella d'Ase i el Cavall Bernat

Desgrimpo l’Esperó fins al coll i pujo el tram de carena que em queda fins al cim del Cavall Bernat (568m.). Al cim queda un grup de 5-6 persones fent-se un entrepà. Ens felicitem el Nadal i segueixo el sender clar que en suau pendent baixa del Cavall Bernat cap al nord oest. El sender baixa suaument fins a un punt on la pendent es fa pronunciada i sempre que em trobo encreuaments, cap a l’esquera. Així, arribo finalment a la pista forestal, on la gent gran de la contrada aprofita per caminar en bona companyia i millor paisatge. Recorro la pista forestal cap a l’esquerra, cap al Monestir de la Murta. Baixó pel sender de la Font i de l’ermita i finalment arribo al Monestir de la Murta, un indret preciós. Del monestir, tant sols hem queda recorre la pista fins a l’aparcament.

Monestir de la Murta

Temps total: Tres hores i mitja. 10 Km. 650 m. de desnivell positiu

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/murta-pas-del-pobre-orella-dase-creu-del-cardenal-espolo-cavall-bernat-murta-156411641

Caminant el canó del Túria, de Chulilla a Gestalgar

 

Chulilla a l'esquerra i Gestalgar a la dreta, connectats pel Túria

Aquest dissabte de pont de la Puríssima hem matinat una mica i ens hem endinsat cap a la comarca dels Serrans per recórrer el canó que forma el riu Túria entre Chulilla i Gestalgar. La idea és fer el PR-CV-290 que connecta Chulilla amb Gestalgar, fent una volta circular de 15 quilòmetres. L’anada la farem per dalt, per Cherales, mentre que la tornada la farem pel sender que recórrer el canó del Túria.

Hem aparcat el cotxe a l’antic balneari de Chulilla, tancat l’any 2013 suposo que arran del brutal incendi que va afectar tota la zona l’any 2012. Comencem recorrent la pista que circula per darrera del balneari i que ens durà fins a un antic mas abandonat. Allà, un sender en lleugera baixada ens portarà fins a un antic canal d’aigua ara abandonat. Al llarg de tot el recorregut, tant d’anada com de tornada, hem vist mostres d’infraestructures hidràuliques, algunes en ús i d’altres abandonades, que mostren l’aprofitament humà del Túria al llarg dels anys. Seria interessant posar en valor totes aquestes infraestructures, consolidar les que estan abandonades i explicar, en alguns punts, que és tot aquest paisatge antròpic que ens envolta i acompanya al llarg del sender.  

Seguim caminat per la canal, que en alguns trams està en molt mal estat i, per tant, a vegades caminem per la vora i altres per dins, fins que unes marques grogues ens fan pujar a la pista forestal que ens durà a la Foia de Cherales. Aquí, una vegada deixem enrere l’aparcament de cotxes que hi ha, seguirem el sender que recórrer tot el sector d’escalada de Cherales, una magnífica paret encarada al sud que és una delícia per al dies d’hivern.

Caminant per la canal abandonada, entre el Balneari i Cherales

Ens enfilem al coll de Cherales i comencem una suau baixada per un sender clar, encara que amb poques marques del PR. El camí no té pèrdua, serpenteja passant de la solana a l’obaga cada vegada que creua un corriol. La vegetació és mediterrània, romaní, arítjol, argelagues, bruc i algun pi blanc que comença a créixer després de les flames de fa més de deu anys. Excursió per fer a l’hivern, per evitar dies de molt de sol.

Només hi ha un encreuament on ens podem equivocar. Arribem a un petit coll i veiem un sender que baixa cap al Túria i un altre que puja. Hem d’agafar aquest segon, cap a la dreta. Puja una mica però ràpidament gira cap a l’esquerra i segueix suau cap al darrer coll. Aquí, el sender baixa fort cap a Gestalgar però paga la pena, abans de baixar, acostar-se al cim de la Penya Maria, un mirador espectacular sobre el canó del Túria. Des d’allà dalt s’albira Chullilla, ben blanca, i Gestalgar, a tocar. I aigua, molta aigua allà baix, al riu. Després de les fotos de rigor, retornem al coll i en pocs minuts baixem fins a l’àrea recreativa de Penya Maria, on en unes taules de fusta fem una bona parada per a dinar.

Cim del Penya Maria, amb el canó del Túria als nostres peus i Chulilla al fons

No arribem a Gestalgar i des de l’àrea recreativa, a l’ombra de l’impressionant Penya Maria, ens endinsem al canó del Túria. Passem per l’antiga presa i en pocs metres el sender agafa una mica d’alçada, suposo que per garantir el pas en èpoques de crescuda del riu. Tot el sender transcorre en alçada, prou per damunt de la llera del llit, sota unes parets altíssimes. A vegades el sender és complica una mica i trobem unes cadenes per sentir-nos més segurs, tot i que no estan en les millors condicions de manteniment. És més segur anar a poc a poc i mirar bé on posem el peu. El sender puja i baixa per fer drecera allà on el riu fa un meandre i quan transcorre paral·lel a ell és quan s’estreta el sender. Així, i després de passar per dalt de dues grans basses amagades entre canyars, arribem a un canal en ús. Caminem per la vora procurant no caure a l’aigua i en pocs minuts el creuem a través d’un pontet que hi ha a l’alçada d’una presa d’Iberdrola. Aquí acaba el sender i ara tant sols ens queda recórrer una pista fins a la carretera que ens durà de nou al Balneari. Hi havia un pont de fusta que, a l’alçada del balneari, et permetia connectar amb la pista, però una riuada se’l va endur i no l’han reconstruït. Ens toca caminar una mica més i creuar el riu pel pont de la carretera.

Sender aeri pel canó del riu Túria

Magnífica excursió per descobriu com el riu Túra s'ha obert pas entre Chulilla i Gestalgar. A millorar, la senyalització i el manteniment de l'itinerari. I seria fantàstic desenvolupar un projecte per explicar com, al llarg dels anys, les societats han aprofitat el Túria i la seva aigua. 

Temps total: 6 hores.

Wikiloc. No és meu, però bàsicament hem seguit aquest itinerari

Stay Homas. Sala Repvblicca. 24 novembre 2023

 

Stay Homas a la sala Repvblicca. 24/11/23

Durant el confinament, després de sopar, miraven alguna pel·lícula però abans sempre entràvem al Youtube per veure si els Stay Homas havien penjat alguna cançó nova. En Ray, el Guillem i el Klaus, des de la terrassa del seu pis de Barcelona, ens van alegrar els vespres d’aquella primavera fosca i trista amb cançons vitals i alegres.

El confinament es va acabar i els Stay Homas van aprofitar l’èxit mundial obtingut per publicar l’EP Desconfination (2020) i l’àlbum Agua (2020). Després de rodar per festivals i contagiar el seu bon rotllo arreu, l’any 2022 publiquen l’EP Here to play i aquest 2023 fan un salt endavant amb el seu segon treball, Homas (2023).

L’1 de juliol de 2022, els Stay Homas van tocar als Jardins de Vivers de València compartint cartell amb Suu i Maluks. Jo no hi vaig poder anar perquè tenia Covid, però l’Espe i la Neus hi van anar i van tornar encantades. Hi havia ganes de concerts, de trobar-se, de cantar i ballar!

El passat divendres, tancant ja aquest 2023, els Stay Homas es van deixar caure per València per tercer cop, aquesta vegada a la sala Repvblicca. Jo, que hi anava més que res per acompanyar a la Neus, m’ho vaig passar pipa. En una hora i mitja van transitar pel rock, pel pop, pel reguetón, tot barrejat amb un bon rotllo i un ambient de festa que ràpidament es va contagiar a totes les persones que omplíem la sala.

I em va sorprendre, després de tres anys damunt dels escenaris, com de contents i agraïts se’ls veu. Van donar les gràcies moltes vegades, se’ls veia riure, fer gestos còmplices entre ells... crec que ens van contagiar la seva alegria i les seves ganes de compartir una música que els haurà costat suor i qui sap si alguna llàgrima compondre.

El concert va començar amb La Nòria, del darrer disc, i tot i que van fer alguna mirada nostàlgica a la terrassa amb les cançons Stay Homa, Bright side i Volveré a empezar, el gruix del set list de la nit es va centrar en Homas, del qual van tocar gairebé totes les cançons. I la gent se les sabia totes, les van cantar, cridar i ballar... donava igual que fos La platja, Quiero más o Let it out o No vull baixar. 90 minuts de festa i molt bon rotllo. Ens veiem de nou al 2024. València us estima!

Stay Homas firmant-nos el disc després el concert

Què farem amb el ferrocarril de mitja i llarga distància quan carregar una bateria per fer 400 Kms costi 2 euros?

 

Twit de Xavier Cugat

Sempre s’ha dit que les principals variables que impacten en l’elecció modal son el cost i el temps del desplaçament. N’hi ha d’altres però hi ha cert consens en que, les principals, son aquestes dues. De fet, la fórmula bàsica del cost generalitzat del transport és la suma dels costos monetaris més els costos no-monetaris (valor del temps) d’un desplaçament.

Amb aquesta fórmula és veu clarament com, per exemple, l’existència d’un peatge impacta molt directament en el cost generalitzat del desplaçament i, per tant, equilibra l’avantatge que pot tenir el cotxe respecte del tren en quant a temps de desplaçament.

Posem d’exemple el desplaçament València – Barcelona (anada i tornada). Un bitllet d’Euromed (tarifa bàsica) agafat amb una mica de temps té un cost aproximat de 80€ anada i tornada. Son 3 hores de viatge. Estimant un cost horari de 25€/h, el cost generalitzat d’aquest viatge en tren és de 230 euros.

Quan hi havia peatge, el cost generalitzat d’aquest viatge en cotxe pujava a 333 euros, estimant 88 euros de benzina, 70 euros de peatge i 3,5 hores de viatge per trajecte. Així, quan teníem peatges, el trajecte en cotxe era un 45% més car que el tren (inclús més si tinguéssim en compte tots els costos monetaris que implica tenir un cotxe: manteniment, assegurança, impostos o amortització). Per tant, si anaves sol o inclús dues persones, solies viatjar en tren.

Des de que no hi ha peatge a l’AP-7, el cost generalitzat d’aquest desplaçament en cotxe ha baixat fins al 263€, pràcticament igual que el cost del desplaçament en tren. Per motius de comoditat, si es viatja sol el tren encara es competitiu, però ja no ho és si es viatja amb parella o família (2 o més persones).

Així, les polítiques actuals de mobilitat de treure peatges o fomentar l’estacionament gratuït dins de les grans ciutats, només fan que abaratir el cost del desplaçament en cotxe i, per tant, dificultar l’elecció de viatjar en tren.

I ara ve la grossa. L’altre dia, en Xavier Cugat va dir que al preu que estava l’electricitat, ja es podia carregar una bateria per fer 400 quilòmetres per menys de 2 euros. Es a dir, 0,005 €/km quan el cost d’un cotxe de combustió està al voltant dels 0,13€/km (25 vegades més car). Per al cas que ens ocupa, provocarà que viatjar de València a Barcelona sigui un 22% més barat fer-ho en cotxe que en tren. Quina repercussió tindrà en l’elecció modal del corredor mediterrani? Quins instruments tenim a l’abast per equilibrar això?

Taula amb el cost generalitzat de cada tipus de desplaçament

Aquesta baixada del cost generalitzat dels desplaçaments en cotxe per decisió política s’ha intentat contrarestar abaixant els preus del transport públic, sense millorar-ne el servei. Una carrera de baixada de preus (estacionament gratuït, eliminar peatges, gratuïtat del transport públic) només ens porta al desastre. Perquè els costos d’operació i manteniment de les infraestructures del transport son les que son, i baixant el preu només fem que augmentar el dèficit d’explotació. No és gratuït, ho acabem pagant tots.

Com explicaven molt be J. Galindo, JM. Santos, N. Collado a ¿Logró lasubvención al transporte público metropolitano sacar coches de las ciudades?, la gratuïtat del transport no ha fet disminuir els cotxes, de la mateixa manera que tampoc la subvenció que es va fer en l’època post-covid als combustibles es va repartir equitativament entre els diferents nivells de renta (article)

Baixar-ho tot no transvasa viatgers del cotxe al tren. Cal una política clara que faciliti un augment del repartiment modal en tren i, per aconseguir-ho, cal que el cotxe pagui les externalitats que genera. Algunes idees molt bàsiques:

• Millorar els serveis ferroviaris. No serveix de res un sistema barat si aquest no dona resposta a les necessitats de la població

• Qui contamina paga. Cal que els cotxes paguin peatges en trajectes interurbans i paguin per estacionar en la ciutat. I a mig termini, lligar aquest pagament amb un peatge urbà. La tecnologia actual ens permet aplicar tarifes tenint en compte multitud de factors, com el tipus de vehicle, el pes o la renta.

Luna, al festival Perfect days de la Rambleta.

 

Luna, a la Rambleta de València. 26 d'octubre 2023

L’any 2003, l’Albert Pla i la Judit Farrés estrenaven l’espectacle “Cançons d’amor i Droga” basat en el poemari pòstum de Pepe Sales i dos anys més tard s’editava el disc corresponent. Quan el vaig escoltar, em va cridar l’atenció el darrer tall, “Moro, moro”, basat en la cançó “Superfereaky memories” inclosa a l’àlbum The Days of Our Nights (1999), del grup novaiorquès Luna. Jo no els coneixia, així que vaig començar a escoltar-los i, tot i que no han estat una banda de referència per a mi, si que han sonant sovint a casa.

Elegants, amb bones guitarres i melodies i encapçalats per la veu tenor, sovint lacònica, d’en Dean Wareham, els Luna han aconseguit crear un so que els caracteritza. L’any 1992 s’estrenen amb l’àlbum Lunapark i fins l’any 2005, que se separen, graben un total de sis àlbums més d’estudi, entre els que destaca Penthouse (1995), considerat per la revista Rolling Stones com un dels treballs essencials per entendre la música dels anys 90.

L’any 1993, abans de publicar el seu segon llarga durada (Bewitched, 1994), en Dean Wareham va rebre una trucada a casa seva. La conversa la podem imaginar més o menys així:

- Hola, Dean Wareham? soc en Lou Reed

- Si, clar, i jo l’Elvis

- Si, si, de veritat, soc en Lou Reed

- .....

- Escolta, m’ha agradat molt Lunapark, i m’agradaria fer-te una proposta

- .....

- Aquest any ens reunim de nou els The Velvet Underground i farem una sèrie de concerts per Europa. Els Luna voldríeu obrir per a nosaltres aquesta gira?

- Ostres, m’ho estàs demanant de debò?

- Sí, em faria molta il·lusió que ens acompanyéssiu.

Així, els Luna, van fer de teloners de la Velvet i, des d’aleshores, estan estretament lligats a la mítica banda de Nova York dels qui, a més a més, han versionat un bon grapat de cançons. Aquesta setmana, la Rambleta ha commemorat els deu anys de la mort d’en Lou Reed i els trenta de la separació definitiva de la Velvet Underground amb un festival anomenat “Perfect days” que ha comptat amb xerrades, exposicions i concerts, entre ells, el dels Luna. La guinda perfecta per a un homentage a la velvet i al Lou Reed.

Els Luna, en actiu després de reunir-se de nou l’any 2017 amb la mateixa formació que van tenir entre 1999 i 2005 (Dean Wareham, Britta Phillips, Lee Wall y Sean Eden) es presentaven a una Rambleta gairebé plena amb l’anunci d’un set list especial per a l’ocasió.  I així va ser, el concert de 90 minuts llargs que van donar va estar ple de referències a la Velvet i al Lou Reed. Van obrir amb Ocean i van seguir amb Lonesome Cowboy Bill i Femme fatale, totes tres de la Velvet, per seguir amb Ride into the sun, New sensation i Satellite of Love del Lou Reed. Em segueix sorprenent sempre com, amb un parell de guitarres, un baix i una bateria es pot crear una atmosfera tant màgica. Les melodies dels Luna, amb llargs trams instrumentals, reflectien la complexitat d’allò que es fa de manera senzilla. Els 4 novaiorquesos, estàtics i poc comunicatius entre ells, executaven elegantment el seu paper. Només importava la música, l‘ambient i l’atmosfera. Després d’aquest inici d’homenatge a la Velvet i al Lou Reed, van encarar la defensa del seu treball, si es que a aquestes alçades encara tenen que reivindicar quelcom. Especialment contundent va ser el tram on van tocar, d’una seguida, Bewitched, Superfreaky Memories, Lost in the Space i Moon Palace. Per a tancar la nit, van dir que farien la cançó d’un One hit wonder anomenat Lou Reed. Van cantar el Walk on the wild side. Després de l’ovació corresponent, els bisos van ser per a I'm Sticking with you, de la Velvet, i 23 minuts in Brussels, del seu Penthouse.

Nit elegant i nostàlgica, a parts iguals, a la Rambleta.

Setlist de Luna a la Rambleta. 26 d'octubre 2023

Diàleg i sociabilitat, les grans renuncies col·lectives

Als EEUU, després de la pandèmia, es va detectar un patró de comportament en persones treballadores de tots els sectors que consistia en renunciar massivament als seus llocs de treball. Dotze milions de persones van abandonar les seves feines en poc més de quatre mesos. La COVID va portar a milions de persones a replantejar-se certs aspectes de la seva quotidianitat i, davant de l’adversitat, el treball va ser un dels àmbits que més se’n va ressentir. Aquest fet històric se’l coneix com la Gran renuncia (Great resignation o Big quit).

Passats ja uns anys de la COVID i reflexionant sobre el concepte de renuncia és manifest que, com a societat, col·lectivament, hem renunciat a altres àmbits més importants i significatius que el treball. Una de les accepcions del verb renunciar és “desistir de fer el que es projectava o es desitjava fer”. Renunciar és un acte senzill, moltes vegades diria que inclús inconscient i quotidià. Renunciem a moltes coses diàriament, a vegades per desídia o altres perquè ens toca escollir. I tota elecció comporta una renuncia. I hi ha renuncies individuals, potser les més nombroses, però també n’hi ha de col·lectives i aquestes son les que, com a societat, ens fan anar enrere.

Aquí em vull referir a tres renuncies col·lectives que com a societat hem interioritzat i normalitzat, tres renuncies que ens fan viure en un món pitjor. Si entenem que una societat és un conjunt de persones que es relacionen entre si dins d’un marc determinat (cultural, organitzatiu...), crec que, com a mínim, hem renunciat a tres aspectes fonamentals de la nostra construcció social. I tots tres tenen una estreta relació amb la manera de relacionar-nos.

Renuncia al diàleg, a la possibilitat de comunicar-se dues o més persones en un intercanvi d’informació, alternant-se el paper d’emissor i receptor. Vivim en una època on l’accés a la informació és pràcticament il·limitada, disposem de més informació que mai però, a l’hora, tinc la sensació que vivim muts. La informació només flueix de forma unidireccional . Això ho explica perfectament la Marina Garcés al seu magnífic “Nueva ilustración radical” (Anagrama, 2017). Hem renunciat al diàleg, a poder comunicar-nos, parlant i escoltant. Ara, pràcticament sempre, som receptors d’informació, sense possibilitat de debatre, de discutir amplament amb un interlocutor o uns quants. I el diàleg ha de ser un dels pilars de la nostra societat. Que tinguem ara mateix dues guerres ben a prop de casa nostra és una bona mostra de que ja no sabem (o no volem) dialogar.

Renuncia a la sociabilitat, a la capacitat natural o adquirida que tenim de pertànyer a grups organitzats. Més enllà de la feina i el reduït grup d’amics que un pugui tenir, som una societat cada vegada més individualista. Quantes persones coneixeu que, desinteressadament, dediquin una part del seu temps al voluntariat? “La virtud en la montaña. Vindicación de un alpinismo lento, ilustrado y anticapitalista” de Pablo Batalla (Ed. Trea, 2019) ho explica meridianament clar a partir de la caiguda en desgràcia dels centres excursionistes. Però estic convençut que és extrapolable a tots els àmbits. L’individualisme, entre d’altres causes, ha matat les associacions. I si ja no hi ha associacions, perdem la capacitat d’aprendre a relacionar-nos amb gent diferent, a gestionar necessitats col·lectives. Perdem l’oportunitat, com deia Vicens Vives, d’associar-nos i fer-nos forts. Sense associar-nos, sense participar de grups organitzats (associacions de veïns, centres excursionistes, grups de lectura, AFA’s...), som un país més feble, més vulnerable democràticament.

Renuncia a la política com instrument per millorar les condicions de vida de les societats. La renuncia al diàleg i la renuncia a la sociabilitat a afectat directament a la política, a la qual hem renunciat com a element bàsic per construir un món millor. Ara, fins i tot, alabem certs règims d’èxit econòmic que estan lluny de ser democràtics. On ha quedat la democràcia? On ha quedat el poder del poble, el poble organitzat? Sense un poble organitzat no hi ha democràcia i sense organitzacions polítiques arrelades a la societat, tampoc. El llibre, “Cómomueren las democracias” dels politòlegs Steven Levitsky i Daniel Ziblatt (Ariel, 2018) ho explica molt clar. Hi ha dos factors importants que hem de preservar per garantir les democràcies: La tolerància mútua i la contenció institucional. Si aquest dos elements no funcionen, les democràcies trontollen. La tolerància mútua té molt a veure amb el diàleg, ser capaç de generar un clima de diàleg amb el que no pensa com tu. I si renunciem al diàleg estem renunciant a la tolerància mútua, i per tant, estem debilitat el nostre sistema democràtic. Per contra, la contenció institucional té relació amb la sociabilitat. Una societat forta i un partit polític fort, serà capaç de posar barreres a aquells elements que distorsionin o posin en perill la democràcia

The National. Wizink Center. Madrid, 4 d’octubre

Els The National al Wizink (4/10/23). Foto: Muzikalia

Les darreres ressenyes dels discs del The National al Mondosonoro no son per tirar coets. Tot i això, al I am esay to find (2019) li posen un 7/10, igual que al First two pages of Frankestein (2023), el darrer àlbum dels de Ohio abans de treure, fa uns dies, el Laugh track (6/10). En qualsevol cas, les darreres ressenyes parlen d’una banda que funciona per inèrcia publicant treballs solvents, però sense sorpreses. Es a dir, bons discs però sense reinventar-se. Crec que és el moment de reivindicar el dret a l’ofici. Treure bons discs durant anys ja és tot un èxit. Per què, aleshores, demanem més? Quants discs excepcionals i trencadors han tret els Stones els darrers 30 anys? I el Bruce després del Born in the USA del 84? Per què de cada nou disc demanen l’excepcionalitat? Jo reivindico les carreres llargues, amb alts i baixos, com la vida mateixa, però amb certa solvència i generant una marca de la casa reconeixible. I d’aquestes, cada vegada en queden menys perquè, avui en dia, la música ja es ven i consumeix com ho fa la societat en tots els aspectes, d’una forma ràpida, utilitzar i tirar, de singles, de hits.... Per això, vull reivindicar una banda com els The National, que ja fa més de 20 anys que roden i segueixen traient àlbums notables. I de postres, ens ho passem pipa als concerts. Què més volem?

Després de veure’ls al maig del 2022 a Pamplona (warmup show de la gira d’estiu i primer concert després de la pandèmia), ara tenia l’oportunitat de veure’ls al Wizink, presentant el First Two pages i el Laugh track. I el concert, tot i que va tindre alts i baixos, va ser elegant i contundent!

Amb quinze minuts de retràs, el quintet de Ohio va aparèixer a l’escenari caminant tranquil·lament, acompanyats per dos vents ja habituals en la formació de la banda. Once upon a Poolside, Eucalyptus i Tropic morning news, del First two pages, van obrir el recital, que va comptar amb un joc de llums i pantalles espectacular. Amb Squalor victoria (del Boxer, 2007) van començar el repàs a la seva discografia, que va assolir el climax quan van encadenar Don’t swallow the cap, Bloodbuzz Ohio, System only dreams in total darkness i I need my girl. Després, per acabar aquest primer bloc contundent i majúscul, Apartment story i Cherry tree. Portàvem quaranta-cinc minuts dalt d’un núvol i la gent s’ho estava passant pipa.

Després, el següents quaranta-cinc minuts van ser bastant plans. Peces menys conegudes i una veu del Mat Beringer que semblava no estar en el millor dels seus moments. Però el show va aguantar gràcies a les guitarres esmolades dels germans Dessner (aquesta parella i en Bryan Devendorf a la bateria son un escàndol), a un bon so i a una posada en escena ben treballada. Slipping Husband, del ja llunyà Sad songs for dirty lovers (2003), va obrir la porta a Alien i Grease in your hair del Firts two pages i a Deep end, laugh track i el mur de so de Smoke detector del Laugh track. Jo vaig trobar a faltar la New Order T-Shirt, que potser hagués reviscolat una mica aquesta part del concert.

Amb Day I Die del magnífic Sleep well beast (2017) el concert va agafar embranzida de nou i els següents trenta minuts van ser una altra vegada esplèndids. Pink Rabbits, England, Graceless, Fake Empire i la trista, però aquesta vegada elèctrica, About Today van tancar la nit abans dels bisos, que es van allargar amb quatre cançons més i en Matt Berninger corrent per la platea del Wiznik il·luminat pels mòbils del centenars de fans que, atònits, veien com el frontman dels The Natonal s’obria pas entre ells. Light years, Mr. Novembrer, Terrible Love, Space invader i la ja tradicional Vanderlyle crybaby geeks acústica i cantada pel públic, van tancar un concert de dues hores i mitja d’una gran banda.

Podran dir els crítics que els The National ja ho han fet tot, que només els queda retirar-se, però mentre vulguin continuar fent treballs notables i concerts elegants i contundents com el del Wizink, jo els seguiré.