divendres, 21 de desembre del 2007

Carrils bici cap al no res

Si passeges per la ciutat amb ulls curiosos, observant tot allò que t’envolta, pots descobrir barbaritats com la que es pot veure a la foto. Un carril bici que no va enlloc.
L’urbanisme actual en molts casos és incongruent i il·lògic. Segurament el regidor de torn o el promotor corresponent et justificarà l’actuació d’alguna manera o altre, però als ulls de l’usuari, és una barbaritat.
Avui en dia està de moda la sostenibilitat i per tant, els ajuntaments, solen obligar als promotors que desenvolupen Plans Parcials a construir carrils bici. El promotor, davant l’obligatorietat, dissenya quatre línies sense mostrar cap tipus d’interès, simplement per a cobrir l’expedient i que així, el Pla Parcial, sigui aprovat sense problemes.
Aquesta dinàmica ens porta a tenir ciutats plenes de carrils bici que no van enlloc. Cada promotor dissenya els seus carrils bici sense tenir present una visió global de la ciutat o sense saber com el promotor del costat planificarà els seus carrils bici.
La culpa de tot això la té l’administració, que deixa que les ciutats les planifiquin les promotores, enlloc d’obligar-les a construir sobre un model de ciutat planificat amb consens polític i social. Si les coses es fessin bé, una ciutat tindria planificada una xarxa de carrils bici coherents, útils i ben connectada als centres educatius, comerços i estacions intermodals i s’obligaria als promotors a construir aquests carrils bici planificats, no els que a ells els vingui de gust, que normalment no serveixen per a res i et porten a la tàpia del solar del costat.

Ara ve Nadal

Ara ve Nadal, matarem un gall i a la tia Pepa li’n darem un tall!
Així es cantava tradicionalment la nadala. Ara, tal i com corren els dies ultraconsumistes de Nadal, es podria cantar d’aquesta manera:
Ara ve Nadal, comprarem mil galls i a la tia Pepa li’n darem un sencer! Apa, tots a rebentar. Molta Pau i sentit comú per al 2008!

dimarts, 18 de desembre del 2007

Pilota valenciana

El dissabte vaig assistir, fent servir símils futbolístics, al derbi de pilota valenciana per excel·lència. S’enfrontaven a escala i corda, Genovés II contra Àlvaro. El trinquet de l’Eliana estava ple de gom a gom. El Sergi i jo estaven asseguts a l’escala, allà on de tant en tant la pilota cau amb força, allà on es veu suar al pilotari, allà on el contrari intentar col·locar la pilota perquè es difícil de tornar-la. D’aquesta manera el públic es converteix, a vegades, en part activa de la partida. La partida va ser intensa. Guanya el primer que arriba a 60 i els punts es compten de cinc en cinc. Per fer un punt has de guanyar quatre pilotes (15, 30, Val i punt), així que si la partida és ajustada, es pot allargar fàcilment fins a les dues hores. La partida va començar molt ajustada, un joc per a cada equip. A l’alçada dels 30, els rojos van avançar-se un parell de jocs, però els blaus van recuperar l’espai perdut i fins i tot s’avançaren en el marcador. Àlvaro pels rojos i Genovés II pels blaus acaparaven totes les mirades, tot i que Solan i Sarasoles també van fer un bon partit. Les apostes estaven obertes, cinc a rojos, a blaus... la gent es deixava fins a 150 euros cridant des de l’escala. Així es va arribar al punt més desitjat per tothom. El marcador assenyalava 55-55, els pilotaris estaven cansats però tensos i arribava el moment de jugar-se-la. Treien els blaus. Genovés II des del fons del trinquet no en fallava ni una, Àlvaro les tornava totes i tant sols un greu error de Solano (Solano de Cabras, va anomenar-lo algú), va fer decantar la partida cap al costat dels Blaus.

divendres, 14 de desembre del 2007

Mobilitat sostenible en àrees turístiques de muntanya

Aquest dijous, seguint amb el meu propi “Never ending tour” he estat a Alp (Cerdanya), on es celebrava la jornada “Mobilitat Sostenible en àrees turístiques de muntanya”. Primer que res trobo molt positiu que aquests territoris comencin a plantejar-se què fer amb les congestions que hi ha els caps de setmanes als accessos a pistes i que ho comencin a percebre com un problema greu, però com sempre, el debat comença tard. De nou planificació territorial i planificació de la mobilitat no han anat de la mà. El problema més greu que hi ha en aquests municipis turístics es que entre setmana no hi ha ningú i el cap de setmana hi ha massa gent. Aquesta distribució desigual de la demanda fa impossible implantar sistemes de transport rígids, com el ferrocarril, tramvies i/o cremalleres. Com ho hem de solucionar? Fer arribar les autopistes a peu de pista tampoc és la solució. Tal i com ens va explicar un professor de la universitat de Savoia, a França tenen autopistes fins a pistes i la situació és completament caòtica. Una autopista sempre acabarà en un coll d’ampolla i per tant, allargant les autopistes simplement estem apropant les cues al punt de destinació (als municipis de muntanya). Per les experiències que ens van explicar, als Alps estan tirant molt d’autocars. Estan pacificant tots els municipis a costa de fer grans aparcaments a les afores, des d’on surten llançaderes fins a les pistes. El municipi es converteix en un reducte de pau i les afores en un gran aparcament (Zermatt n’és l’exemple paradigmàtic). És aquesta la solució per al Pirineu? De nou caldria anar més enllà i preguntar-nos si aquest és el model de turisme que volem. Si la resposta és positiva, haurem d’anar per aquests camins, salvant els municipis, fent grans bosses d’aparcament i potenciant i incentivant el transport públic posant-hi molta imaginació (cotxe compartit, potenciar les línies existents de ferrocarril, combinació bitllet trem -forfait...). Si el que volem es canviar el model se’ns obren noves possibilitat. Enlloc de parlar de millorar l’accessibilitat per acostar-se a Barcelona, podríem parlar de reduir l’accessibilitat per a que el potencial turístic del territori fos el propi aïllament. Són les anomenades zones fosques. Quin potencial tenen? Tot i existir diversos models, les autoritats de la Cerdanya han apostat clarament pel model actual d’esquí i urbanisme de segona residència. Aquest model genera una mobilitat estacional brutal i de difícil solució. A més a més, per l’actitud mostrada el dijous, em va donar la sensació d’exemplificar perfectament allò de “Not in my backgraound”. Volem el bo i millor del que ens pugui aportar l’autopista, però no volem vehicles pesats. Els camions per la Jonquera!. Quina incongruència no? Com pensen transportar tots els productes que necessiten els milers de turistes que si que volen? Em dona la sensació que com en la gran majoria dels casos, els estudis de mobilitat i solucions que es puguin aportar al Pirineu, serviran per a tapar forats originats per un error conceptual de base molt més greu. El problema no és la mobilitat, és la planificació i l’elecció de model.

dimarts, 11 de desembre del 2007

Han tancat TV3 a Alacant

Porto mesos escrivint, de tant en tant, posts sobre la guerra entre la Generalitat Valenciana i Acció Cultural del País Valencià amb motiu de l'emissió de la senyal de TV3 al País Valencià. Diumenge a la nit, amb nocturnitat i sense avisar als propietaris del repetidor (ACPV), la Generalitat va precintar el repetidor de la Carrasqueta i la província d’Alacant s’ha quedat, després de 20 anys, sense poder sintonitzar TV3. Tot plegat ho han fet extremadament complicat, quan hauria de ser un tema simplement tècnic i de fàcil resolució. Hi ha molts fronts oberts: Per un costat hi ha la guerra oberta entre la Generalitat Valenciana i ACPV (amb una multa de 300.000 euros imposada a l’entitat cultural). Després hi ha les negociacions entre Generalitats per aconseguir la reciprocitat de canals autonòmics, acord que sembla que estar proper però que no ha impedit al Govern valencià tancar TV3 a Alacant. Un altre tema important ha estat la no ingerència del Govern català, que ha fet ben poc per mantenir les emissions a Alacant. A mi CiU no em fa cap gràcia, però el que no va aconseguir Zaplana ho ha aconseguit Camps, diuen que per les pressions de Pujol. Què ha fet Montilla? I en Clos, que és Ministre de Indústria? Per últim i potser el que ha provocat realment el tancament del repetidor de la Carrasqueta es que d’aquí a tres mesos hi ha eleccions generals i atacar elements simbòlics catalans sembla que li dona vots al PP. No sé com acabarà tot plegat (els repetidors del Mondúver i els de Castelló també estan amenaçats de tancament), però el que si que tinc clar es que quan es perd un dret adquirit costa molt recuperar-lo i si s’arriba a recuperar, mai es mantenen les condicions d’abans. Quan es fa un pas enrera sempre és perd quelcom. De moment, hem perdut Alacant.

divendres, 7 de desembre del 2007

La Torreta i el Penyagolosa

El cap de setmana passat vam anar amb els Capdemunt d’excursió a la Serra del Montsià i al Penyagolosa. El dissabte vam caminar pel Mostsià, la gran desconeguda del litoral català. Vam sortir pel vessant de Sant Carles de la Ràpita i vam pujar cap a la Font del Brugal. Allà vam fer un mos i vam seguir en suau pendent cap al mas de de Mataredona. Després enganxarem el GR que ens dugué per un bonic sender fins al mas de Comú, al peu del cim de la Torreta. En aquest punt começàrem l’ascenció forta al cim més alt de la comarca del Montsià. Els primers metres foren una mica perdedors (les ganes de fer cim ens van fer tirar pel dret), però un cop recuperat el sender, en poc menys d’una hora estàvem al cim, amb el Delta als nostres peus. Del cim de la Torreta (765 metres) carenejàrem fins a la Foradada, una formació rocosa curiosa. La carena fins a la Foradada és una caminada entretinguda, plena de puja i baixa, amb vistes esplèndides dels Ports a l’esquerra i del mar i del Delta a la dreta. De la Foradada baixàrem a la Font del Brugal i d’allà de nou al cotxe. Temps total, 7 hores amb parades per esmorzar i dinar.
De Sant Carles agafàrem el cotxe i en dos hores i quart ens plantàrem a Sant Joan de Penyagolosa. Unes llenties per sopar, un parell de misteles i a dormir, que feia un fred que pelava. A les deu del matí enfilem des de Sant Joan, la vall de la Pegunta (un vertader jardí botànic), que en menys de dues hores ens deixarà al cim del Penyagolosa (1.814 metres), sostre del País Valencià. Les vistes són espectaculars, es veu el mar, el desert de les Palmes, Castelló i tot un interior desplobat i muntanyós, que contraresta amb la imatge ferotge d’un litoral urbanitzat fins a les orelles. La baixada, entre pins rojos i negrals, la fem pel mas de la Cambreta, la Carbonera i la Lloma Plana, des d’on agafem la pista forestal que en pocs minuts en retornarà a Sant Joan de Penyagolosa. Temps total, 4 hores i mitja, amb parada al cim per fer el bocata.

dimecres, 5 de desembre del 2007

El "pilotasso" en majúscules

El dilluns i dimarts d'aquesta setmana he estat treballant entre Estepona i Marbella, a la província de Málaga (Andalucia). En el meu imaginari tenia a Alacant i Murcia com les dos zones de l'Estat on més barbaritats urbanístiques s'han fet i on més casos de corrupció relacionats amb el totxo han aparegut. Málaga em quedava molt lluny. Doncs bé, el continu urbà entre Marbella i Estepona és escandalòs. Ho han urbanitzat tot. Hotels de luxe, apartaments grans i milers de camps de golf cobreixen tot el litoral. L'aspecte és diferent al d'Alacant. Es veu més ric, més luxos, però ho han urbanitzat tot, no han deixat res. Ara començo a entendre tot l'entramat de Marbella, què han fet i com d'irreparable és la situació actual. No hi ha marxa enrera. És el pilotasso en majúscules, és el seu Carpe Diem (viu el moment i els que vinguin darrera ja es menjaran el marrón), és l'ostentació per damunt de tot, vals el que tens i et valoran pel que poseeixes... suma i segueix i posa un totxo damunt de l'altre!