diumenge, 27 de juliol del 2008

Dos recomanacions i una advertència cinematogràfica

Aquest mes de juliol he anat tres vegades al cinema. És el que té estar sol a casa i no tenir aire acondicionat. Al cinema s’està a gust i si a sobre l’encertes amb la pel·lícula, doncs premi. Us vull recomanar dues pelis i fer-vos una advertència. La primera recomanació, encara que ja faig tard perque fa temps que està a la cartellera, és Al otro lado, del director alemà d’origen turc Fatih Akin. Alemania i Turquia es barregen en una pel·lícula d’històries entrecreuades, protagonitzada per sis personatges que la vida els fa viure a cavall dels dos països. Molt bona. La segona recomanació és Prométeme, d’Emir Kosturika. Prométeme és més Kosturika en estat pur i dur. Un noi de poble marxa a la ciutat a complir tres promeses que li ha fet a l’avi. Entre el món de la ciutat i el món del camp es desenvolupa el món de Kosturica, ple de personatges estrambòtics, violents, alegres.... i tot, amb molta música. Si us agrada Kosturica, molt recomanable. I per últim, una advetència. No aneu veure, per res del món Tropa de Elite, de José Padilha. La pel·lícula venia avalada pel primer premi al festival de Berlín (Berlinale 2008) i perque es projectava als cinemes Babel i Albatros de València (tipus Verdi). La comparaven amb Ciudad de Dios. Doncs no. És un desastre de peli. Un policia que està mentalment tarat, s’encarrega de “netejar” les faveles de Rio a trets (tipo Rambo), mentre entrena a una sèrie de policies per a que el substitueixin quan es retiri. Un desatre.

dilluns, 21 de juliol del 2008

Leonard Cohen, from the top of the hills (o l’acte friki de l’estiu)

Diumenge a la nit, al FIB de Benicàssim, tocava en Leonard Cohen, un poeta que canta. Quan en Leonard Cohen va fer 60 anys va decidir abandonar els escenaris. Ara, quinze anys més tard i amb 74 anys a l’esquena ben portats, torna als escenaris. Era potser, la primera i última oportunitat per a veure’l i sentir-lo. L’entrada d’un dia al FIB valia 90 euros, així que pagar-los per una hora de concert entre més de 30.000 persones, moltes de les quals no estaven allà per veure a en Cohen, no em motivava. La solució va ser fer-me un entrepà i pujar-me a un turó que hi ha just al final de la tanca del FIB, a uns dos-cents metres del escenari. Unes vistes fantàstiques i una sonoritat brutal. Dalt del turó, com jo, hi havia més de cent persones, totes entusiasmades de poder veure i sentir a en Cohen. Allò era un festival paral·lel. En Leonard Cohen, amb una banda de vuit músics i dos coristes, va cantar un munt de clàssics: Suzzane (gairebé a capela), I’m you’re man, Who by fire, Hallelujah, Dance me to the end of love, Manhattan i So long, Marianne. Per mi ha estat l’acte friky de l’estiu. Anar a veure i sentir a en Leonard Cohen des de un turó. Però es que a sobre, s’ha sentit bé de debò. Un concertàs!

dissabte, 19 de juliol del 2008

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"

L'Ajuntament implanta noves "zones de vianants"A València, l'ajuntament no para de crear zones de vianants, per tal de poder dir que ha incrementat en X metres quadrats les zones per a vianants durant la present legislatura.
Però són realment zones de vianants? Com en el cas de la creació de la zona 30 al barri del Carme, on tant sols van instal·lar senyalització vertical, amb les zones de vianants fan el mateix. En solars, més o menys arreglats que s'acaben convertint en bosses no regulades d'aparcament, l'ajuntament hi col·loca la senyalització vertical de zona de vianants.
I apa, roda de premsa per a dir que la ciutat està guanyant espai per al vianant.

(La foto del solar és al carrer Guillem de Castro, però si us hi fixeu, per València hi ha un munt de casos com aquest. Una altre tema important a tractar, seria el per què l'ajuntament permet que en el centre, existeixin solars en aquesta situació)

Un dissabte qualsevol

Dissabte al vespre. La tarda cau i amb ella la calor. És el moment de sortir a la terrassa a llegir, a fer-se una cervesa freda i escoltar, molt fort, a en Leonard Cohen. Quan la nit arriba i ja no puc llegir perque la foscor m’ho impedeix, entro de nou a casa. Se m’ha adormit una cama i el disc d’en Leonard Cohen fa una estona que s’ha acabat. Talment com el dissabte. Ja queda un dia menys.

dimecres, 16 de juliol del 2008

Ens creiem el centre del món

Encara amb la ment posada al festival Pirineos Sur, he llegit una entrevista al director del festival, on es queixa i denuncia la política d'immigració espanyola i europea. La política del festival Pirineos Sur és la de portar grups consolidats als seus països, però poc coneguts a Espanya. En Goran Bregovich o els Amadou&marian, per exemple, van tocar per primera vegada a la península en aquest festival. Què denuncia el festival? Des de fa un parell d’anys, i accentuat aquest any al ser l’eix temàtic les urbs africanes, tenen problemes per aconseguir els visats dels músics. Quan ve a tocar a Espanya el Juanes o qualsevol artista “superventes”, no hi ha problema per aconseguir un visat, però quan l’artista en qüestió és un desconegut a Europa, sorgeixen els recels dels responsables d'immigració. Aquest any, un parell de grups no han pogut tocar a Pirineos Sur perque no han obtingut el visat d’entrada al país. És en aquest punt quan els europeus ens creiem el centre del món i ens pensem que tothom vol deixar la seva terra per venir a viure entre nosaltres. Tots els músics que toquen al Festival Pirineos Sur són coneguts i respectats a les seves terres. Negar un visat a un d’aquests músics alegant perill de no retorn, és una falta de respecte als músics, als països d’origen i a la seva cultura. No som el melic del món. Hi ha molta gent orgullosa de viure a l’Àfrica. L'etnocentrisme temporal que pateixen certs polítics europeus és deplorable i, al meu entendre, demostra una manca de cultura alarmant. En 17 anys de festival, tant sols un músic cubà s’ha quedat a Europa. La resta, han tornat als seus països d’origen, on tenen les seves arrels i el seu públic. És una pena que per culpa d’aquesta política d’immigració, nosaltres estiguem perdent l’ocasió de veure bons músics de fora del circuit comercial, alhora que neguem a aquests, la possibilitat de tocar a Europa. Actuant així, Europa ens està restringint les nostres llibertats culturals i està negant, als músics, un dret que hauria de ser universal: la lliure circulació de les persones.
(I no anem per bon camí. Ahir, el senat espanyol ratificava el Tractat de Lisboa, aquell que Irlanda, en referèndum, ha dit no. Nosaltres vam dir si a una constitució que no ha entrat en vigor i ara, sense consultar-nos, ens enchufen d'amagatotis un tratat que ningú s'ha llegit. El resó als mitjans de comunicació ha estat nul. D'aixó se'n diu actuar amb "traidoria i alevosia". El tractat de Lisboa, la política de immigració, el festival Pirineos Sur.... tot, sense semblar-ho, està lligat. A aquest pas, l'any que ve el Festival portarà per tema "Las músicas de Espanya: de la sardana al flamenco". Artista estrella: La cobla de l'Empordà. Amb tot el respecte!)

dimarts, 15 de juliol del 2008

Pirineos Sur solopichas festival

Aquest cap de setmana he estat, amb el Ferran, el Fernando i el Sergi al festival Pirineos Sur, que es celebra, des de fa 17 anys, a Sallent de Gállego (Osca). Pels qui no coneixeu el festival, dir-vos que Pirineos Sur no és un festival qualsevol. Dura tres setmanes i la festa grossa es celebra els dijous, divendres, dissabtes i diumenges. Cada dia només hi ha dos concerts, que comencen a les deu i acaben entre la una i les dos. Després, fins a la matinada, festa amb dj’s. Tot això, a la vall del Tena, al cor dels Pirineus d’Osca. Divendres a les deu de la nit vam arribar al camping, vam plantar la tenda i al instant es va posar a ploure. Van caure llamps, trons i molta aigua... tanta que ens vam perdre el primer grup de la nit, els Smood, doncs ens vam quedar aïllats al camping. Quan la tempesta va afluixar, vam encaminar-nos cap al escenari flotant de Lanuza, on tot just començava el concert dels Amadou&Marian, un molt bon grup de Bamako, Mali (tot i que viuen a Paris). Comença la festa! Pirineos Sur és espectacular perquè no està massificat, hi ha molt bon ambient (gent pureta) i acabes coneixent a tots els que estant ballant al teu costat. Està ple de bascos, aragonesos, navarresos (que fugen de San Fermines) i francesos i mentre balles i et fas un rom, vas parlant amb tothom. Els Sergi i jo contemplàvem el panorama, xerràvem i fèiem les funcions de camp base, el Fernando feia de gregari i el Ferran de cap de l’equip. Vam pujar al Tourmalet com ningú, però la derrota va ser espectacular tot i l’esforça de l’equip. Quina gran festa! Amb les primeres llums del dissabte i bastant perjudicats, vam marxar a dormir. Dissabte ens vam llevar a la una. Plovia, així que els plans de fer-se un bany al riu o al pantà es van esvair ràpidament. Vam celebrar una assemblea al bar i vam decidir passar el dia a Jaca. Allà, solomillo (ja no tenim edat per dinar un bocata comprat al Capbrabo), passejada pel centre i descobriment del “ajedrezado jaquense”. A les set de la tarda, tornàvem a estar al camping, migdiada fins a les nou i després passejada pel mercat de Sallent. Un te i un narguile ens va escalfar la panxa i ens va donar forces per atacar de nou l’escenari de Lanuza. Diumenge, amb un sol espectacular, vam anar fent camí de tornada cap casa, amb parada a Riglos per a dinar i contemplar uns mallos de vertigen. La segona parada la vam fer a Saragossa on vam deixar, a la porta de la Expo, al Ferran i la seva motxilla. L’any vinent hi tornem segur! Per qui vulgui visitar el festival: http://www.pirineos-sur.es Per conèixer els Amadou&Marian: http://www.amadou-mariam.com

dijous, 10 de juliol del 2008

Els Pets al Summercase

Fa anys que estic dient que Els Pets, si cantessin en anglès (i es canviessin el nom), serien un grup de prestigi dins del món del pop. Els companys de la meva generació se’n riuen perquè tant sols recorden grans clàssics com Qui s’ha llufat, Profilàctic, El vespre o S’ha acabat, però més enllà d’aquestes cançons, Els Pets han evolucionat hi han enregistrat un parell de CD, al meu entendre, molt bons. Sol, de l’any 1999 i Respira, del 2001, són dos peces de pop en català precioses. I els dos darrers treballs, Agost i Com anar al cel i tornar, aguanten el tipus molt dignament. I a poc a poc el temps em va donant la raó. Avui he sabut que aquest mes de juliol, Els Pets, tocaran al festival Summercase, junt amb grups com Blondie, The Verve, Primal Scream, Los Planetas o Antònia Font. Es qüestió de temps que toquin al FIB. Enhorabona!

dilluns, 7 de juliol del 2008

La conquista del Everest, de W.M.Murray (1953)

Aquestes últimes setmanes he estat enganxat al llibre “La conquista del Everest” de W.M.Murray, publicat el juliol de l’any 1.953 (un mes després de que Hillary i Tensing féssin cim). M’ha agradat molt perquè no és un llibre sobre l’ascensió al Everest, sinó una descripció de les 11 expedicions prèvies que van intentar fer cim. El llibre comença narrant com a mitjans del segle XIX, els agrimensors indis i britànics calculaven les alçades dels pics més importants del Himàlaia i com, d’aquesta manera, el 1.853 descobriren que el Chomolungma era la muntanya més alta del planeta. Després vingueren les primeres expedicions de reconeixement del territori. Per on s’havia de fer l’aproximació? Quina era la vall correcta per atacar el cim? Quina cara era la més factible? Les preguntes que avui en dia la majoria d’expedicions no es fan, van haver de ser respostes pels primers expedicionaris. La situació gepolítica mundial va fer que els primers atacs es fessin per l’Índia (des de Dargeling) i Tibet i s’intentés pujar al cim pel collat nord. Així doncs, totes les expedicions que intentaren fer cim durant les dècades dels anys 20 i 30 ho provaren pel collat nord, des de la glacera de Rongbuk. En el record, personatges com Norton, Finch, Bruce, Bullock, Somervell i en Mallory i l’Irving, que van morir mentre intentaven fer cim. (Després de llegir el llibre ho tinc molt clar. No van fer cim). I com no, els Sherpes. Aquestes expedicions portaven fins a 300 sherpes, que arribaven fins a campaments d’alçada superiors als 7.000 metres i que es convertien en peces claus de l’èxit o fracàs de l’aventura. Sempre s’ha parlat de la mort d’en Mallory i l’Irving, però durant aquella dècada, 7 sherpes hi van deixar la pell. La segona guerra mundial va provocar una aturada de deu anys en els intents d’ascensió al Everest. Quan a finals dels anys 40 i inici dels 50 els britànics s’hi van posar de nou, la situació geopolítica mundial era completament diferent. Xina va envair Tibet l’any 50 i tancava l’accés al Everest pel collat nord. Però Nepal s’obria i deixava entrar les primeres expedicions. De nou, van aparèixer expedicions de reconeixement i, per primera vegada, sorgia la possibilitat d’ascendir al cim per la vall del Kombu i el collat sud. Van caldre tres expedicions més fins que el 29 de maig de l’any 1953, en Hillary i el Sherpa Tensing, van coronar el cim. D’aquesta manera es culminava la feina de d’onze expedicions i trenta dos anys de feina per les valls, glaceres i crestes de l’Everest.
Titol original: The history of the Everest, Edita: J.M.Dent&Sons, Ltd. Publicat en castellà per editorial DUX el juliol de 1953 (no tinc notícies de que s’hagi reeditat)

divendres, 4 de juliol del 2008

Esquizofrènia lingüística

Que al País Valencià la dreta ha utilitzat la llengua per dividir i vèncer està clar i per tant, no entraré a comentar res perquè la resta del món mundial té clara la unitat de la llengua. Discutir amb gent de dretes sobre la llengua es com jugar al frontó. No es pot i per tant, no cal perdre energies en aquest sentit. Cal tenir-ho clar i fer un ús social de la llengua i qui no ho entengui, que s’hi posi fulles. Però de tant en tant hi ha notícies que cal celebrar i donar a conèixer. Dins d’aquesta espiral esquizofrènica del PP per negar la unitat de la llengua, la conselleria de cultura va invalidar, als llicenciats en Filologia Catalana de la Universitat de València i d’Alacant, el grau mitjà de coneixement del valencià que obtenien en sortir de la facultat. Venia a ser com no reconèixer la titulació. La obtenció del grau mitja (nivell C a Catalunya) és un requisit indispensable per entrar a formar part del cos administratiu del País Valencià. Què passava doncs? Que els pobres llicenciats en Filologia Catalana, per presentar-se a unes oposicions els demanaven que fessin l’examen del grau mitjà de valencià. Una vergonya. Doncs bé, les Universitats en qüestió van denunciar a la conselleria i el Tribunal Superior de Justícia de València ha fallat en favor de les universitat. I no és la primera vegada. Amb aquesta, ja són 15 les sentències del Tribunal Superior de Justícia de València confirmant la unitat de la llengua. N’hi ha una més del Tribunal Constitucional i una altra del Tribunal Suprem. 17 en total. Potser seria hora d’anar finiquitant el tema no? A mi ja em cansa.

dimarts, 1 de juliol del 2008

Estratègia per a una majoria absoluta

Ibarretxe planteja un referèndum sobiranista per al País Basc. Ibarretxe sap que el Govern Central no li deixarà tirar endavant la consulta (cosa que no entenc. No estem en democràcia?). Ibarretxe sap que llavors haurà d’avançar les eleccions. Ibarretxe tindrà una arma electoral fantàstica. Ibarretxe arrassarà a les eleccions i serà reelegit Lehendakari, possiblement amb majoria absoluta. El món està boig i funciona del revés. Per un costat, Ibarretxe planteja un referèndum sabent que el què de veritat li interessa es que aquest no es pugui celebrar i per un altre costat, tenim els partits "defensors de la democràcia" negant la paraula al poble. Es que estem tots bojos? I el pobre Mas, copiant la jugada per veure si a la tercera, quarta o quinta, aconseguiex ser President de la Generalitat. Patètic.