dijous, 22 d’abril del 2010

El futur de la societat urbana està en el consum local

Llegint un article d’en Carles Riba sobre recursos energètics i crisi, he reflexionat bastant sobre la necessitat que tenim, com a societat, de canviar els nostres hàbits de consum. Un cop superem el Peak oil, no hi haurà recurs energètic al món que ens permeti seguir mantenint els nivells de consum d’energia actuals, per molt que en diversifiquem les fonts.

Un dels sectors que es veurà més afectat serà el del transport. S’està investigant molt sobre les possibilitats del vehicle elèctric, però sempre pensant en desplaçaments de menys de 200 quilòmetres diaris. Que farem amb la indústria aèria? I amb el transport de mercaderies per carretera? I amb el transport de contenidors per mar?

La solució la tenim molt més a prop del que ens imaginem. El consum local. Els costos del transport seran tan elevats, que ens haurem d’acostumar a consumir el que produïm a casa. Ens haurem d’alimentar d’allò que produeixen les nostres hortes (gràcies a les cooperatives de consum això ja és una realitat) i serà el moment de potenciar el comerç de proximitat, de recuperar les botigues de barri. La possibilitat de consumir Kiwis de Nova Zelanda o jugar amb una videoconsola fabricada a Corea s’haurà acabat. I en aquest escenari, els àmbits rurals tindran una transició més fàcil. A les ciutats, o comencem a canviar ja d’hàbits, o la transició serà difícil (potser violenta).
Els romans convertiren les ciutats en el centre del món. Quan l’imperi romà caigué, les ciutats entraren en decadència i la humanitat es traslladà, de nou, al camp. El segle XX ha estat el de l’explosió urbana i demogràfica. Més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats, milions en condicions lamentables (Planeta de ciudades miseria, Mike Davis). Com ens preparem per viure després del Peak Oil, ens conduirà cap a una societat urbana o cap a una segona decadència del món urbà, amb conseqüències socials imprevisibles.
Com diu en Carles Riba, “necessitem un nou model de desenvolupament humà lligat al decreixement del consum d’energia”. Això salvarà el món urbà.

Article de Carles Riba: http://www.pelcanvi.org/activitats/decreixement/recursosenergeticsicrisi.pdf

dilluns, 19 d’abril del 2010

La bogeria dels 8.000

Aquesta setmana l’Edurne Pasaban acaba de fer cim a l’Annapurna, el seu 13e cim de més de 8.000 metres. Del camp base de l’Annapurna se’n va pitant cap al camp base del Shisha Pangma per tal de fer cim abans que la coreana Oh Eun-Sun, que està escalant l’Annapurna per ficar-se a la butxaca el 14ª vuit mil. Qui serà la primera dona en escalar els 14 vuit mils? Aquesta és l’única pregunta que sembla interessar als mitjans de comunicació generalistes. Ningú parla d’estil, de quins mitjans estan utilitzant, de quants sherpes porten, de quants metres de corda fixa han instal·lat, de si utilitzen oxigen... tot això no importa. En aquest cas els mitjans justifiquen, i molt, el fi.
Als anys 80 en Reinhold Messner es va convertir en el primer home en assolir els 14 vuit mil, però per davant de tot això, se’l reconeix per implantar l’estil alpí al Himàlaia i per demostrar que és possible fer cim sense ús d’oxigen complementari.
Ni l’Edurne Pasaban ni la Oh Eun-Sun passaran a la història per innovar a l’Himalàia. Una d’elles, la primera en aconseguir l’objectiu, passarà a la historia, simplement, per ser la primera dona en completar la llista dels 14. I amb una mica de sort, podrà viure d’això.
I com elles són conscients que l'únic que compta és ser la primera, s’han llençat a aquesta carrera sense cap tipus de mesura. Esperem tant sols, que no haguem de lamentar mals majors i que tard o d'hora, aquesta falera per col·leccionar 8.000 passi de moda.

dilluns, 12 d’abril del 2010

D'Egunkaria a Fermin Muguruza

Acaba de fer-se pública la sentència de l’audiència espanyola absolent als cinc dirigents d’Egunkaria, l’únic diari escrit integrament en basc, que va ser clausurat temporalment fa set anys sota l’acusació de pertinença a banda armada. Les associacions que exercien l’acusació, Dignidad y Justicia i l’Associació de Víctimes del Terrorisme han pixat fora de test. El jutge Bermúdez no tant sols a absolt als responsables d’Eugankaria, sinó que ha posat en dubte la legalitat de tancar temporalment un diari. A la pàgina 8 de la sentència podem llegir: “El cierre temporal de un medio de comunicación impreso de periodicidad diaria como medida cautelar es de dificil encaje en nuestro ordenamiento jurídico”. El tancament cautelar del diari (7 anys), entre altres coses, va suposar l’acomiadament de tots els seus treballadors. Qui repara ara els danys socials i econòmics d'aquesta desproporcionada (i il·legal) mesura cautelar?

En una línea més “light” però amb connotacions semblants, es troba el músic Fermín Muguruza. En Fermín és un músic de reconegut prestigi internacional, però a certes ciutats d’Espanya se li prohibeix tocar perquè segons els censors (ajuntaments dirigits pel PP) està pròxima a ETA. Per a certs dirigents o polítics, tot el que sigui parlar, escriure o cantar en basc significa estar pròxim a la banda terrorista. I això és un error de base garrafal. Mentre hi hagi persones que pensin d’aquesta manera, el conflicte basc persistirà.

Per cert, mentre aquí ignoren la feina d’en Fermin Muguruza, ell presenta arreu del món el documental Chekpoint Rock, sobre la música que es fa a Palestina. Fruit d’aquest documental, la cadena AlJazeera li ha encarregat un documental de 13 capítols sobre la música actual als països àrabs. Ignorat a casa, geni i figura a l’estranger. Una pena.

La sentència absolutòria d'Egunkaria us la podeu descarregar del següent link: http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/sentencia_egunkaria.pdf

Pàgina web de Fermin Muguruza: http://www.muguruzafm.com/

dimecres, 7 d’abril del 2010

Compte amb el vehicle elèctric!

Es sabut per tots que en època de crisi, tots els governs (autonòmics i central) destinen quantitats ingents de diners en facilitar la compra de vehicles. Sempre he pensat que és un greu error que un dels indicadors de la situació econòmica d’un país sigui la venta de cotxes. Si estem tots d’acord en que s’ha de reduir l’ús del vehicle en les nostres ciutats, no és una gran contradicció que la venta de vehicles sigui un indicador de salut econòmica? Crec que el indicador econòmic deuria ser el nombre de tramvies, metros i autobusos venuts i les ajudes estatals deurien anar enfocades a potenciar el transport públic.
En els últims mesos em sentit a parlar molt del vehicle elèctric. Sembla la última esperança occidental per aguantar una indústria que demana a crits deslocalitzar-se. La I+D que suposa el desenvolupament de les tecnologies aplicades al VE sembla que és el que ha de mantenir les indústries automobilístiques al nostre país. Fins aquí jo hi estic d’acord. Ara bé, cal no perdre el nord!
La UE fixa uns objectius de mobilitat on el vehicle privat no ha de tenir un percentatge de repartiment modal superior al 30%. El futur de la mobilitat ha de ser el transport públic i el recuperar els desplaçaments a peu o en bicicleta dins de les nostres ciutats.
Ara bé, quan es parlar del vehicle privat elèctric, sembla que es perdi de vista tots els objectius plantejats per la UE en matèria de mobilitat sostenible. En l’actual “estrategia integral para el impulso del vehículo eléctrico en España”, presentada pel Govern espanyol, hi ha una sèrie de propostes per incentivar l’ús del VE que es contradiuen amb els objectius de la UE. M’ha sorprès negativament, per exemple, la proposta de deixar circular als VE per zones de vianants (zones restringides al trànsit. Pàg 19). Com? Això significar un retrocés no tant sols en matèria de mobilitat, sinó en el concepte de ciutat i espai públic. Per molt elèctric que sigui no deixa de ser un cotxe!
Després, l’estratègia defineix quina ha de ser la demanda del vehicle elèctric: “El mercat natural del VE se situa en el àmbit urbà i periurbà, que representa el 50% de la mobilitat diària de persones i mercaderies”. Pretenen que el 50% dels desplaçaments urbans es faci en vehicle elèctric, el que contradiu els objectius de la UE (30%).
Jo entenc que es vulgui potenciar el VE i ho trobo bé, sempre i quan no es perdi de vista quin és el model de mobilitat que volem a les nostres ciutats i quin paper volem donar al cotxe (sigui elèctric o de combustió). Compte amb el vehicle elèctric!

dilluns, 5 d’abril del 2010

Mals carrers

Al Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) podem veure, fins al 9 de maig, l'exposició Mals carrersEl projecte expositiu Mals carrers "tracta de donar una visió tan global i interdisciplinària com sigui possible sobre com s’ha conformat, durant l’últim segle, la representació de l’espai públic, dels carrers i de les places de la ciutat. Els carrers són un dels elements més importants del teixit urbà; les seves modificacions, esdeveniments i estructures són fonamentals per a entendre aspectes essencials de la vida en les ciutats. Conéixer els processos de modificació i canvi que s’han succeït durant les últimes dècades en els carrers ens ajudarà a entendre d’una manera més completa i millor les experiències i els sentiments humans".L'objectiu de l'exposició és ambiciòs i jo he sortit pensant que qui molt abarca, poc apreta. Hi han moltes referències literèries, musicals i fotogràfiques però jo he trobat a faltar una crítica a la funció de l'espai públic en l'actualitat. Potser s'ha degut a la meva deformació professional i no era l'objectiu de l'exposició.
Sigui com sigui, crec que entre el que s'escriu al catàleg i el que es pot veure a l'exposició hi ha una gran diferència. Al catàleg hi han refelexións i articles interessants sobre la funció de l'espai públic, amb autors destacats com Manuel Delgado.
Si no podeu anar a veure l'exposició us recomano, com a mínim, que doneu una ullada al catàleg, que us podeu descarregar gratuitament del següent enllaç:

dijous, 1 d’abril del 2010

El cas Matas i la feblesa del sistema d'adjudicacions

Aquest migdia he fullejat per sobre l’auto del jutge de Palma José Castro Aragón, pel cas Palma Arena contra Jaume Matas. És un totxo de 150 pàgines, amb una literatura espessa que convida poc a la lectura. Si els jutges tinguessin gràcia escrivint, amb la de coses interessants i safareig que conté un auto, podrien convertir cada cas en un best –seller. Una oportunitat perduda per a la literatura!

Doncs bé, d’aquesta lectura, a part de quedar clar que en Mates és un lladre, queda al descobert la feblesa del sistema d’adjudicacions públiques. I d’això no en parla cap diari.

S’ha de perseguir la corrupció, però també hem de canviar les normes per tal de que sigui més difícil posar la mà a l’arca pública. Hauria d’estar prohibit que d’un projecte es poguessin fer modificats d’obra per sobre d’un percentatge superior al 5% del pressupost. Això implica fer el projecte i la supervisió amb rigor. I en cas d’haver d’aprovar-se un modificat, ho hauria de fer el mateix tècnic que ha aprovat el projecte, de tal manera que aprovant el modificat deixa implícit el seu error en la fase del projecte. En el cas de Palma Arena, els modificats (en plural) superen el 100% del pressupost del projecte (d’això, Calatrava, la Generalitat i l’Ajuntament de València en saben un munt).

I després s’ha de posar més ordre i control en les milers d’empreses públiques que hi ha en cada ajuntament. Aquests organismes (exempts de control administratiu previ) no fan res més que ocultar els números de tot allò que toquen. Provoquen que els comptes municipals no siguin transparents i per tant, fan menys democràtiques (i més corruptes) les nostres institucions. En el cas Palma Arena, l’organisme gestor era el “Consorcio para la construcción del velodromo Palma Arena” participat per la fundació Illesport, creada pel Govern, el Consell i l’Ajuntament.

A València ens hauríem de fer mirar les relacions entre Valmor Sports i la Generalitat pel tema de la Fórmula 1 (ningú ha vist el contracte amb l’Ecclestone, Valmort havia de pagar i ara paga la Generalitat....) o les activitats de la Fundació Ciutat de les Arts i de les Ciències. Ja toca que algú ens expliqui per què el pressupost s’ha multiplicat per 2 i qui s’ha embutxacat la diferència. Segur que Calatrava no s’ho ha emportat tot!

I per acabar, és necessari un control més estricte de les empreses públiques municipals relacionades amb l’urbanisme, tipus Nous Espais, GUMSA o SUMPA.

Per evitar nous casos com el de Palma Arena, cal començar a refer el sistema d'adjudicacions, doncs s'ha demostrat que es pot corrompre fàcilment.

Si teniu curiositat i ganes de fullejar l'auto judicial del cas Palma Arena, us el podeu descarregar des d'aquest enllaç de Vilaweb:

http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/matasinformejutge.pdf