diumenge, 31 de juliol del 2011

De dioses y hombres

Ahir vaig anar al cinema a veure una d’aquelles pel•lícules que conviden a la reflexió. De dioses y hombres (Des hommes et des dieux, França, 2010), del director francès Xavier Beauvois narra la història real de 8 monjos que van ser segrestats i assassinats a Algèria l’any 1995. Però en el fons la pel•lícula no tracta d’això. El fet real, el segrest, és l’excusa per reflexionar sobre les relacions humanes, els fanatismes i l’amor.
L’inici de la cinta ens mostra la normal relació entre els monjos cristians i els habitants musulmans del poble algerià. Els monjos es dediquen a cultivar la terra, a fabricar mel que després venen en el mercat i a donar servei sanitari. Per als habitants del poble, els monjos són un referent, i no només per l’ajut sanitari, sinó perquè han format part del poble des de fa anys i els consideren uns veïns més. I cadascú amb la seva religió, el que no suposa cap problema de convivència.
Però els problemes arriben al poble quan un grup terrorista algerià assassina a uns treballadors europeus. A partir d’aquest moment, els monjos se senten amenaçats i el govern algerià els ofereix protecció militar. Ells la rebutgen dient que això alteraria la relació amb el poble i que l’església és un lloc de Pau on les armes no hi tenen cabuda. Més tard, el mateix govern els convida a marxar, a tornar-se’n a Europa i també rebutgen l’oferiment. A partir d’aquest moment la tensió augmenta. Els habitants del poble pateixen per tot el que està passant i volen que els monjos es quedin i els monjos reflexionen sobre que és el que han de fer. Quin és el seu paper? És en aquest punt de la pel•lícula quan es plantegen les reflexions més interessants. Per què sorgeix aquest fanatisme religiós? És religiós o la religió és l’excusa? Quin és principal motiu que impulsa a uns joves a empènyer les armes contra els europeus? Quina part de culpa té Europa? Què va fer malament Europa durant el postcolonialisme? Per què sempre generalitzem i parlem de terrorisme islàmic? Per què no pensem mai amb els habitants dels pobles del magreb que també volen viure en pau i rebutgen el terrorisme?
Totes aquestes reflexions et van passant pel cap mentre veus com els monjos, a poc a poc, decideixen quedar-se al poble, un poble que de sobte viu militaritzat, el que provoca, tant als monjos com als habitants, tanta o més por que la presència dels terroristes.
Després succeeix el que ja sabem. El segrest i l’assassinat.

dijous, 28 de juliol del 2011

Telefónica practica la rapinya

Aquest migdia estava a l’oficina capficat amb les meves coses, preparant una reunió de consorci i donant-li forma a la xarxa de carreteres de Mèxic quan de sobte ha sonat la melodia de Mundian to back ke que tinc al mòbil. He despenjat i era una operadora de telefónica. Primer que res he pensat que anava a oferir-me algun tipus de producte per a que les trucades de Mèxic a Europa em sortissin més barates o potser m’anava a fer una enquesta de satisfacció o qualsevol cosa similar.
Doncs no, ha estat molt més violent. La dona m’ha preguntat si estava a Mèxic a la qual cosa he respost que òbviament, com ella ja deuria saber al veure la llista de les meves trucades. Posteriorment m’ha dit que la meva despesa teléfonica estava sent, aquest mes, molt superior a la meva mitjana de consum i que per tant em demanava un avanç de 200 euros. He flipat. Li he respòs que de cap manera li anava a autoritzar un avançament. Li he dit amb un to de veu enfadat que fa més de 7 anys que tinc el rebut del mòbil domiciliat i que quan arribi el moment de facturar (d’aquí a tres dies senyors, que estem a dia 27 de juliol), que es cobrin el que correspongui, però que de cap manera anava jo a avançar diners a Telefónica.
Jo crec que la dona no s’esperava la meva resposta o potser no se l’esperava amb un to tant enèrgic. Sigui com sigui, la dona, amb un to ja menys convincent m’ha dit que si no autoritzava l’avançament de 200 euros podien tallar-me la línia. Aquí si que ja he flipat. Li he repetit que porto 7 anys amb Telefónica, que sempre he pagat religiosament, que quan he estat a Itàlia o Perú també he tingut factures altes i mai m'havien demanat avançaments i que si ara dubtaven de la meva solvència per una factura de 200 euros i em tallaven la línia, em canviava de companyia. El meu to de veu ha passat d’enfadat a emprenyat i la dona no ha insistit més.
Després en fred he pensat ¿Què potser tenen problemes econòmics? És molt cutre que telefònica em truqui demanant-me que li avanci 200 euros. Quina imatge estan donant com a empresa? Pot ser que amb la crisi econòmica estiguin acumulant milers d’impagats? El 2010 Telefonica va tenir uns beneficis de 10.000 milions d’euros, un 30% més que l’any 2009, així que justos de pasta no van. Tot i això, han aprovat un ERE per acomiadar a 2.000 persones a tot l’estat. S’ha de fer caixa com sigui! Doncs si, com ells creguin, però no a costa meva. Quina vergonya i quina imatge d’empresa més deplorable i rapinyaire!

diumenge, 24 de juliol del 2011

Recuperem les biblioteques

Aquest migdia, sense voler-ho, he acabat dins de la biblioteca Nacional Vasconcellos remenant i llegint llibres antics sobre planificació del transport. I la sensació ha estat magnífica.
Devia fer aproximadament quatre anys que no posava els peus a una biblioteca (si, ho reconec) i recuperar la sensació de passejar entre milers d’estanteries plenes de llibres, buscant-ne un que em crides l’atenció, remenant i olorant (si, les biblioteques fan olor a paper vell) ha estat magnífic.
Després de rebuscar una bona estona he escollit dos llibres (Las incógnitas del tráfico urbano, de Ceccareli – 1968 i Manual de transporte urbano, de J. Dickey – 1977) i m’he assegut en una de les cadires que hi havia al voltant d’una gran taula. Acompanyat pel silenci regnant a la sala, he obert el llibre de Ceccareli i m’he posat a fullejar-lo, primer l’índex i després aquells capítols que més em cridaven l’atenció.
M’encanta llegir al 2011 llibres sobre la planificació urbana del transport escrits a finals dels 60. Es començava a posar en crisi el paper de l’automòbil, però sense saber ben bé quines havien de ser les solucions (expandir la ciutat, tallar carrers, potenciar el transport públic, fer més autopistes, la solució havia de ser tecnològica o urbanística?...). El debat, els anàlisis i les solucions plantejades són d’allò més interessants, a vegades en consonància amb el que estem fent avui en dia però d’altres vegades del tot equivocades. Per a mi el més interessant d’aquests llibres és el debat que van generar i la llavor que van plantar, que avui, més de 40 anys després, encara estem regant. Al meu entendre aquests debats de finals dels 60 (informe Buchanan) marquen l’inici de la fi de l’hegemonia del vehicle privat. I ens està costant Déu i ajuda (més de 40 anys) canviar el xip.
Embotit dins de la història de la planificació del transport m’he passat gairebé dues hores. Al sortir de la biblioteca he reflexionat sobre la pèrdua de l’hàbit d’anar a les biblioteques. Sembla ser que Internet i la wikipedia han acabat amb elles. Internet és una bona eina, però són tantes les fonts d’informació que ens solem quedar amb dades superficials i a vegades sense contrastar. Agafar un llibre i explorar-lo durant un matí és més enriquidor. Proveu-ho, recupereu les biblioteques! I no només es tracta d’anar a la biblioteca per a cercar fonts d’informació, sinó de recuperar les sensacions que es perceben en una biblioteca, el fet de remenar llibres, tocar-los, fullejar-los, olorar-los, sentir el silenci de la lectura.


Las incógnitas del tráfico urbano (1968). Ceccarelli et al. Ed. Gustavo Gili
Manual del transporte urbano (1977). J. Dickey. Instituto de estudios de administración local
El Tráfico en las ciudades (1963, edició castellana 1973). Buchanan C. Ed. Tecnos

dimecres, 13 de juliol del 2011

Un parell de recomanacions literàries

Aquest passat més de juny m’he llegit dos llibres ben diferents que m’agradaria recomanar-vos. Per un costat “La conjura de los necios” de l’escriptor de Nova Orleans John Kennedy Toole. Escrita el 1962, en J.K.Toole no va arribar a veure la novel•la publicada, doncs es suïcidà l’any 1969. La persistència de la seva mare per veure publicada la novel•la del seu fill es va veure recompensada l’any 1980, quan es publicà, finalment, “La Conjura de los necios”.
El protagonista de la novel•la, Ignatius J. Reilly és un home de 30 anys, llicenciat, enfrontat a tot el sistema que l’envolta i que conviu amb la seva mare superprotectora i alcohòlica. Degut a un accident de trànsit i a les fortes multes que han de pagar, Ignatius es veu obligat a buscar feina. La deessa de la fortuna l’empeny costa a baix i mentre de nit escriu la seva visió del món en “quaderns Gran jefe”, de dia conviu i lluita amb multitud de personatges de Nova Orleans els quals desprècia per la seva actitud poc decent i falta de teologia i geometria. Per contra, a ell el veuen com un inadaptat i el van fent fora de tots els llocs de treball pels quals va passant. La Conjura de los necios construeix un dels personatges més estrambòtics que jo hagi conegut mai en el món de la literatura.
L’altre llibre que m’he llegit és “Por quién doblan las campanas” del guanyador del Nobel de literatura l’any 1954 Ernest Hemingway. Aquest llibre neix de les vivències de l’escriptor americà com a corresponsal a la guerra civil espanyola. Ell llibre narra tres dies de la guerra civil, durant els quals, el dinamiter Robert Jordan conviu amb un grup de guerrillers a la serra de Guadarrama, darrera de les línies feixistes. L’objectiu d’en Robert és dinamitar un pont per tal de facilitar l’ofensiva republicana sobre Segovia. Durant aquest tres dies, en Robert coneixerà l’amor, però també serà conscient dels odis entre els guerrillers, de la poca formació militar que tenen, de les pors, de les poques probabilitats d’èxit...Un bon llibre per conèixer, des d’un punt de vista literari, el que va ser la guerra civil espanyola i per entendre el perquè dels odis que encara perduren (hi ha dos capítols certament esfereïdors).

La conjura de los necios (1980). J.K. Toole. Ed. Quinteto
Por quién doblan las campanas (1940). E. Hemingway. Ed.Debolsillo

divendres, 8 de juliol del 2011

Estació de l'AVE a Requena. Un despropòsit

Llegeixo al diari d’avui (Las Provincias), que l’ajuntament de Requena demanarà a Renfe que baixi el preu de l’AVE per tal de que la parada de Requena - Utiel tingui més passatgers. D’aquest titular se’n poden fer tres reflexions molt interessants per posar en dubte l’estratègia nacional d’Alta velocitat: Cal que l’Ave sigui tant car? Cal ubicar les parades lluny dels centres urbans? Cal que ciutats de 20.000 habitants tinguin parada d’AVE?
L’estació de Requena registra una mitjana diària de 40 passatgers al dia (20 de pujada i 20 de baixada). Aquesta demanda gairebé nul•la ha provocat que la concessió de transport públic que connectava Requena amb la parada d’AVE, hagi decidit abandonar la concessió per les pèrdues provocades. El problema, a part de cost, és que l’estació nova de l’AVE està a 6 quilòmetres del centre de la ciutat. El trajecte Requena – València té una durada de 24 minuts i un cost de 50 euros (30 amb tarifa web) anada i tornada.
Tot plegat és un despropòsit. Requena és un municipi de 21.000 habitants, amb una bona connexió a València per carretera (1 hora per l’autovia A-3) i connectada a la capital del Túria mitjançant la línia C2 de Rodalies Renfe (El trajecte dura 1 hora 15 minuts i el cost és de 7,25€ anada i tornada). Ningú pot esperar que un municipi de 21.000 habitants, amb una economia local assentada, generi una demanda espectacular cap a València. Què volen, que les àvies de Requena vagin a comprar al Mercat Central de València? Què deia l’estudi de demanda?
L’AVE ha de ser un tren que connecti les principals ciutats de país (València, Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa, Sevilla i poca més) en forma de malla (no radial cap a Madrid) i no un tren que pari en ciutats de 20.000 habitants. No és eficient i la viabilitat econòmica és més que dubtosa. Per què té Requena parada d’AVE? Les connexions amb les ciutats mitjanes s’han de fer potenciant el tren de rodalies i no pensant en l’AVE, que hauria de tenir un objectiu (i per tant una demanda i un perfil d’usuari) completament diferent.

Els dirigents de Requena no han de demanar rebaixar els preus de l’AVE (que també, no pot ser que tinguem l’alta velocitat més cara d’Europa), sinó potenciar un servei de rodalies que hauria de ser més eficient, doncs dona servei al nucli de la ciutat. Per cert, seria molt interessant veure quanta gent utilitza cada dia el rodalies de Requena a València i comparar-ho amb la demanda de l’AVE. Després podríem comparar la inversió en cada una de les línies i veure els € per passatgers invertits en cada un dels sistemes. Estic segur que el resultat faria por!. Potser d’aquest estudi, se’n podria fer una profunda reflexió sobre com de malament estem planificant el servei ferroviari.

Inside Job i la crisi econòmica europea

Aquesta setmana he vist la pel•lícula Inside Job (un documental sobre la crisi econòmica actual) i tot i que està molt centrada als Estats Units, crec que hi ha coses molt extrapolables a Europa. El documental investiga la relació entre les grans empreses de certificació de risc (Moodys, Standard & Poors...), els principals bancs i entitats financeres, el govern americà i el paper de tots ells en la crisi econòmica actual. El documental demostra l’estreta relació entre entitats financeres i empreses de certificació per a enriquir-se a partir del sistema hipotecari i com el govern americà anava desregulant el sistema per a facilitar la feina d’aquestes empreses, tot i els constants avisos que rebia per part d’altres actors de que això suposava un risc enorme per als sistema econòmic americà i mundial. I si suposava un risc, per què el govern americà desregulava el sistema? Aquí es on entren en joc els interessos econòmics individuals. Molts dels assessors del govern americà provenen d’aquestes empreses i hi ha en joc bonificacions milionàries. De la mateixa manera que les principals universitats americanes també s’han vist esquitxades al sorgir importants conflictes d’interessos (molts catedràtics d’economia reben elevats ingressos d’entitats financeres i certificadores per generar documents i estudis favorables als seus interessos). Està tot tant ben lligat i estructurat i hi ha tants diners pel mig, que l’interès general no compta. Es privatitzen els beneficis i si la cosa va malament (com a acabat passant), es socialitzen les pèrdues.
Bancs, entitats financeres, entitats certificadores, universitats i polítics van tots a una, seguits per un interès econòmica individual que anteposen a l’interès del país. Passa el mateix a Europa o a Espanya? Vull pensar que no tant, però tampoc vull pecar de pardal! Aquests darrers mesos, les mateixes empreses certificadores de risc que van propiciar la crisi econòmica (donant puntuacions molt bones a bancs que al dia següent quebraven), estan donant opinions - certificacions molt dolentes a certs països (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya) provocant una desconfiança en el mercat i un encariment del deute d’aquests països. Alguns d’aquests països, després d’un bombardeig continu per part de les empreses certificadores, han hagut de ser rescatats, acceptant condicions de retall social espectaculars. Per què una empresa privada, amb uns interessos més que dubtosos, té el poder de fer trontollar l’economia d’un país? Qui està guanyant amb tot això? Qui guanya amb el rescat d’un país? Qui controla el FMI? Quina relació hi ha entre el FMI i les empreses certificadores? Per què un país no pot tenir sobirania econòmica? O si que la té però no l’exercita pels interessos privats existents?
No sé companys, crec que amb aquesta crisi uns pocs estan guanyant molt i la societat està perdent molt. Sento que ens estan prenent el pel.

divendres, 1 de juliol del 2011

Referèndums, independència i federalisme

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha publicat els resultats d’una enquesta (una mostra de 2.500 persones i un marge d’error del 2,5%) sobre què votarien els catalans en un referèndum sobre la independència. Evidentment d’una enquesta se’n poden fer moltes lectures, però en aquest cas n’hi ha dos de molt clares, que en certa mesura es contradiuen.
Per un costat, el 42,9% dels enquestats votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència, mentre que tant sols un 28% votaria en contra. Un 23% s’abstindria i tant sols un 4,4% es mostren indecisos. Per aquest costat, la voluntat d’independència de la ciutadania està clara. No és majoritària, però supera àmpliament als partidaris del no.
Ara bé, quan es pregunta als enquestats quin és el seu model d’estat preferit, els partidaris de la independència baixen fins a un 25,5%. Un 31,8% declaren que volen seguir sent una autonomia d’Espanya i un 33% es declara partidari d’un model d’Estat federalista.
Com és que en un referèndum un 43% es declararia partidari de la independència i quan es pregunta pel model d’estat preferit, aquest percentatge es redueix en 18 punts? Com és que el model d’estat preferit pels catalans, el federalisme, està pràcticament mort i enterrat?
Es en la lectura d’aquestes dos paràmetres on cal fer anàlisis i valoracions. Possiblement la crisi econòmica, el model d’estat cada vegada més centralista imposat pels diferents governs centrals (almenys en el tema d’infraestructures) i el continu atac a Catalunya per part de la caverna mediàtica espanyola, fa que l’opció de la independència prengui força. A més a més, en un referèndum votes que si o què no. No hi ha possibilitat de posicions intermitges.
En canvi, aquestes posicions intermitges si que apareixen quan és defineixen les preferències pel model d’Estat. En aquest cas, la creació d’un Estat federal pren força (opció majoritària), el que implica que molts partidaris del sí en un referèndum, s’inclinarien per un model d’Estat federal. Voten sí a la independència en un referèndum perquè veuen la necessitat de canvi i prefereixen la independència a seguir com estan fins ara, però si poguessin definir el model d’estat, optarien per un estat federal.
Això demostra que el que realment vol la majoria (més del 60% dels enquestats) és canviar la relació existent entre Espanya i Catalunya. La majoria de catalans no se sent còmode amb la relació actual i veuen la necessitat d’un canvi.
El PSC, principal valedor teòric del federalisme, ha eliminat del front polític als principals promotors i ideòlegs del federalisme (Maragall a Catalunya, Romero a València) imposant un lideratge autonòmic clàssic (Montilla, Chacón...). El PSC ja no parla de Federalisme, quan un 33% dels catalans es demostra partidari d’aquest model d’Estat.
Al quedar eliminada (i enterrada) l’opció federalista, l’única opció política que implica un canvi de la situació actual (demanada pel 60% dels catalans) és la independència, encara que no sigui el model d’Estat desitjat per la majoria.
Alguns links interessants:
Reportatge Catalunya i Espanya. La visió d’un anglès: http://vimeo.com/24052492
Espanya inacabada. Joan Romero. Ed. UV. 2005