Grècia ens assenyala el camí a seguir

L’anunci fet el passat dilluns pel Ministre De Guindos m’ha sonat a que a Espanya li cau un rescat econòmic de la Unió Europea en breu. La crisi econòmica a poc a poc va avançant, igual que l’atac que rep una persona afectada per una malaltia degenerativa i finalment terminal. Cap dirigent polític ha sabut encertar-la amb el remei. Van començar amb un Pla Zapatero i acabaran amb retallades que ens retornaran al S. XIX.

Cap remei, ni el més Keynesià ni el més neoliberal, servirà per a res. Els mercats, tal com l’ordinador Hal 9000 a 2001 l’Odissea de l’espai, han pres vida pròpia i s’estan carregant, un a un, tots els Estats Europeus. Ja no importa les mesures que prenguem, hem perdut el control de la nau.

Bé, potser no importen les mesures que prenguem si les seguim prenent dins dels paràmetres econòmics dominants. Posats perdre, potser ha arribat l’hora d’experimentar, de ser radical i trencar amb aquest sistema que ha fallat. I el moment de fer-ho és abans de la intervenció econòmica. Si deixem que ens intervingui, ja haurem fet tard.

També tinc clar que aquesta ruptura no la portaran a cap ni el PP ni el PSOE. S’ha de trencar amb els dos partits majoritaris i evitar caure en populismes oportunistes. Crec que Espanya, però també Europa necessita d’un nou lideratge polític que anteposi les idees i el projecte de país als mercats. Ens volen fer veure que la política ha mort, que un Estat el pot governar un tecnòcrata, fins i tot de forma no democràtica (Monti a Itàlia n’és un bon exemple). Jo no hi estic d’acord. Això representa la mort de la democràcia, de les idees i la claudicació a una dictadura tecnòcrata estretament lligada als poders econòmics.

Segueixo amb atenció el que està passant a Grècia i no només des del punt de vista econòmic, sino des del punt de vista polític. Cansats de tantes retallades i de perdre tantíssims drets socials, els grecs han donat l’esquena als dos partits majoritaris. I és interessant, perquè la majoria de Grecs volen seguir dins d’Europa, el que ve a dir que Europa si, però no d’aquesta manera. Serà interessant veure que passa a Grècia després de les properes eleccions dels 17 de juny i veure si Europa és capaç d’esperar i acceptar la decisió democràtica que prenguin els Grecs. Potser els Grecs ens estan assenyalant el camí que seguirem alguns dels països europeus en els següents anys. I no parlo d’economia, parlo de democràcia, de que el poble sobirà decideixi el seu camí.

Bob Dylan. DF, 11 de maig 2012

A principis dels 90 (amb 15 anys) estava completament enganxat als Dire Straits. Em sabia de memòria un munt de cançons que cantava a tota hora i anava a la fira del disc a la recerca de cares B i discs pirates. Tot el que estava relacionat amb els Dire Straits m’atreia. Una tarda qualsevol, remenant els discs dels meus pares, em va caure a les mans un LP que portava per títol Slow train coming. Era un disc de Bob Dylan de l'any 1979. A mi el cantant de Minnesota em sonava, però igual que em podia sonar l’Elvis, en Raimon o el Moustaki, cantants que rondaven per casa. Però aquella tarda, llegint els crèdits del LP d’en Dylan vaig fer una gran descoberta: El guitarrista solista del Slow train coming era el mismíssim Mark Knopfler i el bateria en Pick Withers. Havia descobert una relació entre els Dire Straits i en Dylan i si en Knofpler es dignava a tocar la guitarra per algú altre, aquest havia de ser bo. Així que vaig posar-me el LP Slow train coming i així vaig descobrir a en Bob Dylan. Després d’aquesta trobada en Dylan m’ha acompanyat al llarg d’aquests 20 anys.

Vaig tenir la sort de veure a en Dylan per primera vegada un 24 de juliol de 1995 al Poble Espanyol de Barcelona. Va ser més emocionant el fet de poder escoltar al mite que el concert en si, que no el recordo especialment brillant. Pocs anys més tard, un 22 d’abril de 1999, el vaig torna a veure al Palau d’Esports de BCN. De teloner estava en Calamaro, presentant Alta Suciedad. Van ser dos bons concerts, però el millor de tot va ser descobrir en Calamaro, una altre músic que des d’aleshores m’ha acompanyat arreu. Com podeu veure, el directe d’en Dylan dels anys 90 no era per a tirar coets. Anava en consonància amb la seva producció discogràfica d’aleshores.

Ara bé, l’any 1997, amb la publicació del Time out of mine en Dylan renaix i firma un disc, al meu entendre, molt bo. 4 anys més tard publica Love and theft (2001) i el 2006 el que per mi és el millor disc de Dylan en 25 anys, Modern Times. Together throught life (2009) manté la bona línia, acostant-se al blues, i aconsegueix firmar una primera dècada del segle XXI fantàstica.

Tot i estar de gira constantment (Never ending tour) feia més de 10 anys que no assistia a un concert d’en Dylan. I després d’aquesta segona joventut del cantant de Minnesota, tenia moltes ganes de veure’l, de retrobar-me amb un Dylan amb material nou suficientment bo i consistent com per poder fer un concert sense dependre dels clàssics dels 60. I aquesta nit al PepsiCenter de la Ciutat de Mèxic, en Dylan ha defensat l’estil musical dels seus darrers treballs, més propers als blues que al rock i evidentment que al folk. Les cançons del segle XXI s’han barrejat perfectament amb els clàssics dels 60. Aquesta nit hem fet un repàs brillant als últims 50 anys de la història de la música. Quin gran concert!

Un Dylan en plena forma ha tocat gairebé dues hores acompanyat per una banda de cinc músics molt potents. Dos guitarres, una bateria, un baix – contrabaix i un hammond. Pel seu costat en Dylan s'ha anat alternant als teclats, la guitarra i l’harmònica, amb ovació del públic cada vegada que la feia sonar, recordant aquells inicis més folks. L’escenari auster, com ha de ser: Una cortina negra, bon joc de llums i tot el centre d’atenció sobre els músics, vestits de negre.

Durant les dos hores de concert en Dylan ha anat barrejant clàssics amb peces dels seus darrers treballs, però estranyament no n’ha tocat cap del Together throught life. Ha obert el concert amb Leopard-Skin Pill-Box Hat del disc Blonde on Blonde (1966) i a partir d’aquí ha anat alternant clàssics (Desolation row, tangled up in blue, Highway 61 revisited...) amb peces dels seus últims treballs (spirit on the water, Love sick, Summer days o Thunder on the mountain...). La recta final ha estat impressionat: Ballad of a thin man, Like a Rolling Stone (cantada a crits per un PepsiCenter a rebentar) i All along the watchtower. Rock&Roll elèctric, molt elèctric per acabar un concert emotiu i enèrgic. Després, per acabar, un solitari i irreconeixible bis: Blowin in the wind, que si no fos perquè el canta sovint en l’actual gira, podríem dir que era una missatge de Pau cap a un país que ha registrat més de 40.000 assassinats en els darrers 5 anys.

PD: Per fer créixer el mite, en Dylan no ha dit ni piu durant tot el concert. Tant sols quan ha presentat a la banda s’ha sentit un “gracias amigos”. Què gran!

Set List del concert

Nàpols vs València, Itàlia vs Espanya

La primera setmana de maig he estat a Nàpols i veient la que ens està caient a Espanya i a Itàlia econòmicament parlant, m’agradaria fer algunes reflexions tot comparant Nàpols amb València o Itàlia amb Espanya.

A Nàpols tot allò que és responsabilitat de l’Estat falla. El servei d’escombraries, per exemple, el controla la Màfia i quan volen muntar un pollastre gros omplen els principals carrers de la ciutat de merda. A València de moment els carrers estan mitjanament nets i no se’ns acumula la merda a la porta de casa. Això si, els polítics també han fet negoci amb la merda al més pur estil mafiós.

A Itàlia el 13% del PIB està controlat per la Màfia, és a dir que els impostos que hauria de generar aquest 13% l’Estat ni els olora. I si aquest 13% és per a la mitjana del país, no vull ni imaginar-me quin percentatge és a la Campania. A València en canvi, la màfia estructurada com la coneixem a Itàlia no existeix (o la desconeixem). Tenim polítics corruptes i llaços d’influències entre polítics, banquers, empresaris i jutges, però estic gairebé segur que els milions que mou la corrupció no arriben, ni de lluny, al 13% Italià.

I amb tot això i segons les dades publicades per l’Eurostat el percentatge d’atur a la Campania era del 14% a finals del 2010. A València era del 23,3%. Gairebé 10 punts percentuals més! I quan un es passeja pels voltants de Nàpols (Boscotrecasse, Torre Annunziata, etc) diria que l’atur és del 30 o el 40%. Uns altres número que conviden a la reflexió: A finals del 2011 la taxa d’atur a Espanya era del 21,7%, mentre que a Itàlia era del 8,4% (13 punts per sobre). I si analitzem la taxa d’atur de les regions econòmicament més fortes veiem com a Catalunya era del 17,8%, al País Basc del 10,5% i a la Lombardia (Milà) del 5,6%. La diferència de la taxa d’atur entre la Lombardia i la Campania és inferior a la registrada entre el País Basc i València. Increïble!

Amb aquest números tant aclaparadors un es pregunta: Què passa? Fem tots els països els números igual? Com pot un territori en vies de desenvolupament (Nàpols) estar millor econòmicament que València? Com poden tenir una taxa d’atur inferior? Quin paper té l’economia submergida en cada territori? Com pot estar més desequilibrada la relació País Basc – València que la relació Lombardia – Campania? Què estan fent bé els napolitans i malament els valencians?

Tinc dos hipòtesi per respondre a aquestes preguntes i totes dues s’han de veure des de l’escala nacional: la primera és que simplement és una qüestió de números i que a “als mercats” els bé més de gust fer caure a Espanya que a Itàlia, sense tenir en compte la realitat dels seus territoris. Miren els números macroeconòmics i aquests són clarament millors a Itàlia. Han posat la xinxeta vermella damunt del mapa d’Espanya i ja està. Després vindrà Itàlia.

La segona hipòtesi es que el “cafè para todos” espanyol ha significat la ruïna per a les arques de l’administració de l’estat. Hem dotat d’infraestructures punteres i equipaments a una sèrie de territoris que potser tenien altres necessitats. És políticament incorrecte dir-ho, però potser és així (si voleu podem començar a fer la llista de ciutats que no necessitaven AVEs, aeroports, palaus de congressos...). Haguéssim pogut fer com Itàlia, que ha abandonat el sud (no sé si econòmicament però si política i socialment) aconseguint un Estat desequilibrat, però amb uns números macroeconòmics (tan estatals com regionals) millors que els espanyols. I per tant als ulls dels mercats i d’Europa està millor que Espanya.

Vosaltres mateixos. Quina Europa voleu?

http://epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/table.do?tab=table&init=1&language=en&pcode=tgs00010&plugin=1

Adéu Napoli

En els darrers 10 anys crec que he viatjat a Nàpols cinc o sis vegades, és a dir que cada any o cada dos anys m’he passat una setmana per la Campania i s’ha de dir que la ciutat de Nàpols em tenia el cor robat. La decadència que mostra al turista que viatja sense presa, junt amb la seva riquesa històrica, cultural, paisatgística i gastronòmica fan del sud d’Itàlia un bon lloc per passar-hi unes vacances. Un es pot perdre pels carrerons del Nàpols antic, recorre Spaccanapoli i arribar al capvespre a la plaça del Plebiscito a través de la concorreguda i globalitzada Via Toledo. Si el turista surt de Nàpols, pot visitar l’archifotografiada Pompeia, pot pujar al Vesubi o pot tastar un limonchelo ben fred en alguna de les terrasses de Sorrento, tot contemplant el mediterrani i l’illa der Capri.

Ara bé, quan el turista torna cada any a Nàpols deixa de ser turista, se sent una mica napolità perquè s’ha fet seva la ciutat i aleshores comença a ser crític amb certes coses. Les escombraries i l’abandó generalitzat de l’espai públic és el primer que un comença a criticar. Una cosa és l’aspecte decadent de la ciutat i l’altre es tenir els carrers plens de merda o el soterranis del “centro Dirizionale” (centre de negocis de la ciutat per on passen unes quantes línies d’autobús urbà) talment com la pel•lícula Mad Max.

Una cosa es que el transport públic sigui caòtic degut al trànsit (que ja de per si és inacceptable), però un altre es que el propi conductor, quan li demanes on pots comprar un bitllet senzill de bus, et digui que pugis sense pagar (al tuo rischio em va dir).

Una cosa es que el taxi sigui car i que per anar de Napoli Centrale als jardins de Capodimonte et cobrin 18 euros, però una altra cosa és que a cap taxista de Nàpols li doni la puta gana d’engegar el taxímetre, que el tenen allà estalviant bateria. Això si, el taxista és xerraire, simpàtic, t’explica mil coses per cadascun dels carrers per on passes i al final, casi que et sap greu no deixar-li propina.

Una cosa es que unes obres del metro a la plaça Garibaldi siguin llargues i l’altre que portin 10 anys i ningú vegi la llum al final del túnel.

I la llista podria seguir i seguir.... però a mode de resum crec que a Nàpols li passa el que sempre dic que passa als països en vies de desenvolupament: els falla l’esfera pública. Tot allò que és responsabilitat de l’Estat (via pública, transport públic, etc) falla. I jo parlo d’aquestes coses perquè son les que un turista pot arribar a percebre, però puc imaginar-me que la sanitat i l’educació tampoc deuen ser per tirar coets.

I totes aquestes coses, que un turista no arriba a percebre perquè viatja amb bona voluntat i amb ganes de passar-s’ho bé, si que es veuen i arriben a cansar quan cada any un es passa una setmana sencera a Nàpols.

Potser ha arribat el moment de refredar la meva relació amb Nàpols, separar-nos per un temps i que cadascú faci el seu camí. Potser d’aquesta manera, si la vida ens torna a fer coincidir algun dia (que segur que si), retrobarem l’amor d’aquests darrers anys. Adéu Napoli i sort en el camí.

PD: La fotografia està feta a l'illa de Procida, un petit tresor