dijous, 23 d’agost del 2012

L'Aneto per Corones


Aquest més de d’agost he estat 10 dies a la Vall de Benasc, passejant en família i gaudint de la muntanya i les nits fresques. I també vaig fer una escapada a l’Aneto.
La via de pujada que més m’agrada de l’Aneto (de les dues normals) és la que puja per Corones. Aquesta via, a part d’estar menys freqüentada que la que puja pel refugi de la Renclusa, crec que és més variada paisatgísticament i per tant se’m fa més agradable. Un altre punt a favor d’aquesta ruta és que si no es vol fer l’Aneto d’una tirada et permet fer nit bastant més amunt que la via de la Renclusa. Des de Pescadores es pot pujar per la tarda tranquil•lament fins als llacs de Corones (2.30 – 3 hores) i allà es pot vivaquejar a 2.700 metres. L’endemà ens queden només 700 metres per fer el cim i afrontar tota la baixada (1.400 metres). Si pugem per la Renclusa, el refugi està a 2.100 metres, el que implica fer un desnivell de 1.300 metres de pujada i uns altres 1.400 de baixada. Una pallissa considerable si no estem en plena forma.
Així que després de passar el dia amb l’Espe i la Neus per Pescadores, a les 4 de la tarda van arribar amb el bus “tot terreny” la meva germana i els seus amics. Poc després de les 4 començàvem la pujada cap als llacs de Corones. La pujada forta i constant ens fa anar lents però sense parar gaire. Fem una parada al ibonet de Corones i seguim la pujada fins al primer llac de Corones (2:30h). Allà fem una bona parada i després seguim una mica més fins al llac del mig de Corones. Allà hi ha un munt de llocs per fer vivac. En busquem un que estigui mitjanament arrecerat i amb capacitat per a 6 persones i ens instal•lem. Cap allà les 8 del vespre el fred comença a ser intens. Quan el sol deixa d’il•luminar-nos directament la temperatura cau de manera important. Ens fiquem als nostres sacs, sopem i a les nou del vespre ja estem més allà que aquí.
Pujar a l’Aneto per Corones també m’agrada pel vivac que solem fer. El paisatge que ens envolta és magnífic. Estem dormint a la riba d’un llac preciós, abraçats per la cresta de Cregüenya a l’esquerra, la de Llosàs a la dreta i enfront de l’Aneto, gros i negre quan cau la nit. Quan el cel s’enfosqueix, el cel s’il•lumina amb milers d’estrelles i aquella nit, després de 3 hores de profund descans, ens despertà una lluna plena impressionant que sortia pel darrera de Llosàs. Quanta llum a 2.700 metres!

Després d’una nit bastant fresca però descansats, a les 6.30 del matí comencem la pujada cap a l’Aneto. Rodegem el llac del mig deixant el tercer llac a la dreta i pugem per una clara morrena cap al coll de Corones. Em sobta molt la poca neu que hi ha a prop del coll. Recordo l’última vegada que vaig fer l’Aneto (farà 4 o 5 anys), que la baixada des del coll la vam fer pràcticament patinant damunt la neu, ara inexistent. I la primera vegada que vaig fer l’Aneto, l’any 1997 el vam creuant el coll de Llosàs que uneix la vall homònima amb la vall de Corones. Amb la poca neu que hi ha ara, crec que aquest pas és impracticable sense material per muntar-hi un ràpel. 
Un cop al coll de Corones ens posem els grampons, agafem el piolet (jo vaig portar dos bastons) i ens afegim a la ruta normal de la Renclusa per fer els darrers 200 metres de pujada fins al cim. La glacera de l’Aneto es troba en un estat lamentable. Allò no era una glacera, era un munt de gel trencat, negre que regalimava per tot arreu. Si fins aleshores sempre havia pensat que era imprudent però ben possible pujar a l’Aneto sense grampons, amb l’estat actual de la glacera crec que sense grampons no es pot pujar. 
Sigui com sigui vam fer marxa i vam arribar al peu del coll que separa l’Aneto de la Punta Oliveres Arenas. Allà ens vam treure els grampons i per un pedreguer important arribem a l’avantcim de l’Aneto. Només ens queda creuar el pas de Mahoma (al meu entendre massa mitificat.... però és cert que és d’aquest passos fàcils però compte en no caure) i ja som al cim de l’Aneto (3.404 metres). Hem tardat 3 hores 15 des del llac de Corones. 
Encara no son les 10 del matí i gaudim d’un cim solitari. La majoria de gent puja per la Renclusa i encara trigaran en arribar al cim. Una altra avantatge de pujar per Corones. Fem les fotos de rigor, mengem una mica, ens hidratem i gaudim del paisatge.... es veu un horitzó immens i comencem a identificar muntanyes: els Posets, el Perdiguero, el Vignemale, els Bessiberris, el Mulleres, el Punta Alta, el Turbón... i fins i tot el congost de Montrebei! 
Després d’una mitja hora llarga al cim comencem la baixada. Com la glacera està bastant malament la creuem només fins al peu de la Punta Oliveres Arenas i d’allà, per pedres, arribem al coll de Corones. La baixada es fa llarga, comença a fer molta calor i el sol pica de valent. Cansats però contents arribem a Pescadores poc després de les 3 de la tarda. A les 4 agafem el bus i a quarts de sis estem fent-nos la merescuda cervesa en una terrassa de Benasc!