Canal 9. No és una mort, és un assassinat!

El PP ha fet i desfet en Canal 9 de la mateixa manera que actua un maltractador amb una dona. Ha abusat d’ella, l’ha explotada, humiliada i quan ja no li ha servit l’ha assassinada a plena llum del dia.

L’única diferència és que el maltractador sol acabar amb un tret al cap o la garjola i els membres del Consell, amb Fabra al capdavant, avui hauran sopat tranquil·lament i demà es despertaran com si res haguera passat.

Estic completament convençut de que la idea primogènita de la Generalitat era tancar Canal 9. L’ERO s’ha fet malament a propòsit, amb l’única intenció de que el jutge el declarés nul per tenir l’excusa perfecta per cometre el crim que han perpetrat aquest matí de novembre. I ja veureu com en breu crearan una televisió pública que gestionarà en règim de concessió privada alguns dels seus amics. Temps al temps camarades.

I són tant prepotents que pensen que la primavera del 2015 està tant lluny que quan toqui votar només quatre avis els penalitzaran per haver-los deixat sense l’Alqueria blanca. I s’equivoquen.

Porto tota la nit canturrejant la cançó València eres una puta, de Sènior i el Cor Brutal. Endevineu quina estrofa?

 

Una proposta per convertir els aeroports en espais amables

Els aeroports són llocs estranys i solitaris. Tot i que estan plens de gent i d’històries, els ciutadans que per ell transiten ho fa tancats en les seves cabòries, consultant compulsivament el seu smartphone o buscant, com si tinguessin el síndrome d’abstinència, un local amb wi-fi gratuït. S’asseuen on poden i esperen impacientment que s’obri la porta que els permetrà entrar a l’avió que els durà allà on tenen posada la ment: A casa, a un destí turístic paradisíac, a una nova ciutat, a una reunió de feina...

Aquests moments d’espera a l’aeroport (als bars i restaurants franquiciats, a les cadires que fredament estan repartides pels diferents vestíbuls, a les sales VIP’s...) són els que posen de manifest aquesta fredor que caracteritza els espais de trànsit. La ciutat està construïda d’espais que en si mateixos culminen un viatge i que són els que al cap i a la fi, caracteritzen un carrer, un barri o la pròpia ciutat. Un mercat, un museu, una plaça, un cinema, un bar, el lloc de treball... tots aquest elements que conformen l’espai urbà estan pensats (cada vegada menys) per a que la ciutadania hi vagi i en gaudeixi. Són, en si mateixos, destinacions (pols atractors de viatges).

Els aeroports, tot i atreure grans quantitats de persones, no són espais urbans. Són llocs neutres, de pas, on per moltes botigues i restaurants que hi posin, mai sentirem que hem arribat a “algun lloc”, doncs tindrem la ment posada en el nostre destí final. Són “no llocs”. Estem asseguts al bar de l’aeroport perquè no tenim cap altre alternativa. Els aeroports són com els espais que hi ha a les voreres davant d’un semàfor de vianants en vermell. I que fem mentre esperem davant del semàfor? Llegim les enganxines de propaganda que hi ha al pal del semàfor: pintors, electricistes, senyores que cuiden gent gran o llicenciats que s’ofereixen per a donar classes de repàs.

Són espais de pas, no llocs. Com les parades de l’autobús urbà, les estacions d’autobusos, de trens o de metro. I quina diferència hi ha entre aquest “no llocs”? El temps que allà perdem. Al semàfor solem estar parats menys d’un minut, al metro poc més de tres o quatre i a les estacions de tren i autobusos poc més de trenta minuts (a vegades ni això). Als aeroports podem passar-hi hores. Així que en funció del temps que perdem en cada un d’aquests “no llocs” se’ns ofereix un entreteniment o altre. El problema és que l’oferta està sempre vinculada al consum i el consum sol ser un acte individual.

És cert que les persones que per allà transiten no han anat a l’aeroport amb la intenció d’aprendre o d’interactuar (estan allà de pas). El seu objectiu és estar allà el menor temps possible i arribar quan abans millor a la seva destinació, al seu lloc. Però per què no aprofitem aquests no llocs per a quelcom més que el consum? Per què no hi ha museus als aeroports que ens expliquin la cultura de la ciutat? Petits tastets del que podrem veure a la ciutat o país on anem. Per què només hi ha freds punts d’informació turística amb mapes avorrits i mal fets? Per que no hi ha músics? Al metro n’hi ha i és tot un èxit. Per que no hi ha pistes de mini Basket o espais on poder fer una mica d’esport... on puguis interactuar amb gent que com tu, ha de passar-se dos o tres hores per allà tirat. Amb una mica d’imaginació podríem fer dels aeroports uns espais molt més amables... de fet, gairebé podríem convertir-los en llocs.

Gran de Sènior i el Cor Brutal i l'Àrea petita de Els Pets

Aquest mes de setembre m’he fet amb dos discs realment bons, de títols antagònics però enllaçats per subtils fils conductors. Us estic parlant Gran, el segon disc d’estudi de Sènior i el Cor Brutal i de l’Àrea petita, el darrer treball de Els Pets. Dos dics ben treballats que han estat produïts per Raul Fernández (Refree). I com anècdota dir-vos que en el disc de versions que han fet de cançons de Els Pets (Perversions), Sènior i el Cor Brutal versionen molt rokerament la peça Fàcil, del disc Agost.

Anem per parts. Sènior i el Cor Brutal ha estat, per a mi, la gran troballa del 2013. Ja us vaig explicar les bondats del disc de debut (l’Experiència gratificant) i en aquesta feina pausada que estic fent d’assimilar la seva curta discografia (3 discs i el quart al forn) ara m’ha tocat submergir-me en el disc Gran. I quina capbussada més gran, bona i refrescant! Aquest segon treball està, instrumentalment, més treballat. Hi ha més instruments i més arranjaments i en algunes peces es nota la mà d’en Refree (La sort adormida). No és tant contundent com l’Experiència gratificant però guanya en sonoritat i poètica, sense perdre però, aquells moments de tensió que tant bé construeix Sènior. Les cançons Gran i A tremolar són dues peces magnífiques que barregen la poètica i la ràbia amb encert. Així, les lletres de Sènior són capaces de transmetre una tendresa immensa (Tots els ianquis que vull i Lluna de mandarina són  dos cançons precioses), però sense oblidar la lluita o la reivindicació no explícita. De tant en tant, alguna guitarra estripada ens fa alçar la veu i cridar: Fills de la gran puta! (en qui estaria pensant quan escrivia Gran?).

De Els Pets se n’ha parlat bé durant molts anys, a vegades massa bé pel que realment feien, però bé, això també li passa a en Morrissey que faci el que faci estarà ben vist. Potser els Pets són els nostres Morrissey i ningú s’atrevirà mai a escriure’ls una mala crítica. De l’espectacular Sol (1999) i del molt bo Respira (2001) han passat uns quants anys i tres bons discs amb un grapat de bones cançons, però ja està. Ara, acaben de publicar l’Àrea petita i de nou, 14 anys després del Sol, els Pets s’han superat. Hem trec el barret. L’àrea petita és de nou un salt endavant, un salt atrevit i guanyador. Han escollit Bombolles com a primer single, però l’àrea petita té ben bé 5 o 6 cançons que podrien haver-ho estat. Hi ha cançons dolces i ben escrites (Ja no ploro, No n’hi ha prou amb estimar-se molt, Romanço o l’espectacular Blue tack) i cançons que haurien d’obrir les portes dels de Constantí al FIB (l’Àrea petita, Bombolles, Fa un minut, A Preu fet o Reprenc el vol). Per quan els Pets als festivals pop d’Europa? Per quan els Pets a València omplint com omplen els Manel o els Antònia Font?. Us recomano, ara que entrem a la tardor, que escolteu amb atenció l’Àrea petita. Us sorprendrà. 

Reportatge a TV3 sobre Sènior i el Cor Brutal

Fouché, retrat d’un home polític, de Stefan Sweig

Vaig conèixer el personatge (o la figura política) de Joseph Fouché gràcies a “La cena”, la magnífica obra de teatre interpretada per Josep Maria Flotats i Carmelo Gómez. Més tard, a la biblioteca de l’àvia, vaig trobar un llibre vell de l’Stefan Sweig: Fouché, retrat d’un home polític. No m’ho vaig pensar.

El nom de Fouché és capaç de portar-me a la ment el millor i el pitjor de l’espècie humana en general i en particular de l’espècie política. Fouché va ser un gran estratega, tenia una visió política de 360 graus sobre tot allò que l’envoltava i sobretot, tenia la perícia d’endevinar cap a on bufava el vent. El problema es que aquestes virtuts no les va utilitzar per defensar uns ideals polítics, sinó per saber en cada moment, de quin costat devia estar: La República, Napoleó Bonaparte o Lluis XVIII. El que ell volia era poder, estar a l’ombra del que mana, per acabar manant més que ell.... i en el moment precís del canvi, ser el suficientment hàbil per donar l’estocada al caigut i pujar-se al carro del vencedor.

Va començar en política de la mà de Robespierre, amb la República francesa de finals del XVIII. Però la primera acta de diputat (1792) l’obté com a moderat-girondí, ja que a Nantes, aquests eren el majoritaris. Ja a Paris vota amb els “jacobis” enviar a la guillotina a Lluis XVI. Un any més tard es converteix en el màxim exponent dels radicals, i arrasa la ciutat de Lió per tal d’acabar amb un petit aixecament contra la República. Crema esglésies i afusella a més de mil persones a canonades. Es guanya el sobrenom de el “mitrailleur de Lyon”. Quan es cridat de nou a Paris, xoca amb Robespierre. Qualsevol excusa es bona per posar el cap del contrincant polític sota la guillotina, i Fouché tem pel seu cap. Però sap moure els fils i fer veure a la cambra que Robespierre està agafant massa poder i que els té a tots atemorits. Finalment, és el cap de Robespierre el que rodola cap a la cistella.

Al 1798 Barras dona un cop d’Estat i recupera de l’ostracisme la figura de Fouché, que després de les matances de Lió i del desgast amb Robespierre, desapareix del taulell polític tres anys. Barras el nomena ministre de la policia. Ja comencen a ser conegudes (i temudes) les xarxes d’informació que teixeix Fouché. Aconsegueix saber el que es palpa al carrer i als passadissos de les Tulleries abans que Barras i sempre utilitza la informació pel seu benefici, mesurant amb comptagotes la informació que filtra cap al President. Així s’assabenta de que Barras vol vendre la República a Lluís XVIII (el germà del guillotinat), però també sap dels moviments del General Napoleó Bonaparte. Es troba d’amagat amb Napoleó i espera fins l’últim moment per abandonar Barras. Quan Napoleó es anomenat Cònsol i Sobirà de França, Fouché ja és al seu costat. I aquí comença una relació d’amor – odi completament destructiva.

Del 1804 al 1810, Fouché exerceix com a Ministre de la Policia del ja Emperador Bonaparte, que finalment es malfia d’ell i se’l treu del damunt, donant-li el títol nobiliari de Duc D’Otranto. Més tard l’Emperador Napoleó es deposat per Lluís XVIII, que governa malament i poc. Fouché ofereix els seus serveis al Rei, però aquest l’ignora. Napoleó s’ha escapat del seu exili a Elba i en un tres i no res, recupera Paris. I a qui troba Napoleó disposat a servir-lo? A Fouché. Aquesta segona relació, igual que la primera, està plena d’espies, de informacions i contrainformacions, que Fouché gestiona a plaer. Napoleó està acabat. És un home de guerra i França ja en te prou. Fouché, a esquenes de Napoleó, negocia amb anglesos i holandesos una treva, un període de Pau. Veient els fets amb antelació, Fouché promou que la cambra de Diputats obligui a abdicar a Napoleó. L’entrada de les forces estrangeres a Paris i la total deslleialtat de diputats i ministres l’obliguen a donar el pas. És la fi de Napoleó, però no la de Fouché, que aconsegueix ser anomenat President. Per fi, Fouché està per damunt de tots. És el 1815.

Tot i això la situació de la República és lamentable. Les forces estrangeres a les portes de Paris i un govern sense marge de maniobra. És aleshores quan Fouché demana de veure’s amb Lluis XVIII i li ofereix recuperar el tron de França. A canvi, un simple ministeri, un lloc, de nou, a l’ombra. Lluis XVIII, per accedir al tron, s’empassa el fet de que Fouché votés a favor de la decapitació del seu germà. Fouché ha signat l’acta de defunció de la República i sense saber-ho, la seva mateixa. Lluis XVIII accedeix al tron (1815) i Fouché exerceix de Ministre fins que la situació social i econòmica del país s’estabilitza. Arribats a aquest punt, el rei, empès per la seva neboda, la duquessa d’Angulleme (filla dels decapitats Lluis XVI i Maria Antonieta) es desfà de Fouché i l’envia a l’exili, primer a Àustria i després a Itàlia. Al desembre de 1820, mor, a la ciutat de Trieste, un Fouché solitari i oblidat.

Aquesta curta biografia de Fouché (són 280 pàgines, però vista l’activitat política del protagonista i el moment històric, donaria per escriure’n milers) és llegeix molt bé. Stefan Sweig descriu amb pluma àgil la vida d’un personatge que no permet mitges tintes. O l’adores per com li pren el pél a tothom o l’odies per la manca d’escrúpols i moralitat política. Sigui com sigui, un personatge que recomano conèixer, i una bona manera de fer-ho és de la mà del Stefan Sweig.

Stefan Zweig. Fouché. Retrat d'un home polític (2004). Ed. Quaderns crema. Barcelona

Una llàgrima pels sirians

L’any 2006 vam estar de vacances recorrent Síria. Vaig endur-me un molt bon record de les seves ciutats (de la suggerent Damasc a la fortificada Alep), paisatges i gents. Des d’aleshores, veig amb frustració i molta pena totes les noticies que m’arriben de l’orient mitjà.

Que Bashar al-Asad és un dictador i amb ell al capdavant Síria mai serà un país lliure crec que hi estem tots d’acord. Fa dos anys, amb l’empenta de les primaveres àrabs d’Egipte, Tunísia i Líbia, el poble sirià es va revoltar per demanar la implantació d’una democràcia i la dimissió del dictador al-Asad. Occident, que va respondre ràpidament i amb entusiasme a les revoltes d’Egipte, Tunísia i Líbia, va callar davant la primavera síria, que a poc a poc s’ha convertit en un hivern gris i fred.

Per què occident ha actuat diferent a Síria? Jo crec que per tres motius principals. El primer és que Síria ostenta un pes moral i cultural dins d’orient mitjà molt important. Síria és una peça bàsica d’un trencaclosques que és manté en precari equilibri. Iran i Síria són dos peces, en principi, intocables. Un atac aliat podria fer trontollar tot el tauler i convertir-se en la xispa que encén la metxa per fer esclatar un gran polvorí (amb el centre d’atenció a Israel).

El segon motiu per no haver actuat a Síria en favor dels rebels, i vist el que ha passat a Tunísia o Egipte, és la incògnita del futur. Què és millor per als interessos occidentals, el dictador al-Asad o un govern legítimament escollit, però que pot estar encapçalat per Hezbolà?

Un tercer motiu ha estat el ferm suport de Rússia (i Xina) al govern de Bashar al-Asad, que ha fet impossible qualsevol resolució seriosa a les Nacions Unides.

I mentre Europa i EEUU dubtaven què era millor per als seus interessos, la població Síria ha patit ja dos anys de guerra civil, amb més de 100.000 morts, dels quals 40.000 són civils. Una taca més per a la diplomàcia europea... i ja en són moltes.

Ara un atac químic ha causat 400 morts (segons metges Sense Fronteres). Una barbaritat. I sembla ser que ara sí, EEUU, Anglaterra i França han decidit, com gairebé sempre, actuar al marge de qualsevol resolució de les Nacions Unides i atacar Síria. Després de dos anys de guerra civil, crec que no hi ha una bona solució per al conflicte. L’únic que em pregunto és: Per què han tardat tant? Són més importants aquests 400 morts que els 100.000 que ja han caigut? Quants morts més costarà aquest atac? La raça humana és menys humana del que ens pensem, doncs ens vanagloriem de tenir coneixement i acabem solucionant els conflictes pitjor que els animals, amb guerres.

Lectures d'estiu (no de vacances)

Generalment l’estiu és un bon moment per atacar aquella llarga llista de llibres que tenim pendents de llegir durant tot l’any i que la frenètica activitat diària no ens permet. En el meu cas, els mesos de juliol i agost solen ser literàriament productius no per les hores de tumbona i sol sinó per les hores de tren i avió. Així que aprofito aquesta finestra per compartir amb vosaltres algunes lectures que m’han semblat interessants:

La primera recomanació va lligada a un retrobament o més exactament a una redempció. A l’institut algun professor forassenyat ens va donar de lectura obligada Carrer estret, de Josep Pla (i Mirall trencat, de Mercè Rodoreda). Evidentment, amb 15 o 16 anys, vaig fer el que vaig poder amb el llibre i vaig col·locar en la llista d’autors per oblidar al reputadíssim senyor Pla. 20 anys més tard, he tingut l’oportunitat de redimir-me amb l’escriptor de Palafrugell tot llegint una tria del Quadern Gris. Descripcions acurades i precises de paisatges i moments històrics, escrites a través d’una prosa viva i col·loquial en forma de dietari.

La segona lectura que us vull recomanar és el petit llibre de Serge Latouche, En defensa del decreixement. Després d’haver de respondre milers de vegades a preguntes repetides sobre la inviabilitat d’un sistema basat en el decreixement, l’economista francès respon, en forma de llibre, a aquestes preguntes. Són unes bones reflexions al voltant de la necessitat de canviar de model econòmic i fer-ho a través del decreixement.

Per acabar, recomanar-vos el llibre de l’Albert Sánchez Pinyol, Victus. Suposo que del llibre més venut del darrer Sant Jordi se n’ha parlat i escrit molt, així que tant sols us diré que enganxa i que ens explica, a través d’una història novel·lada i molt ben documentada, la Guerra de successió espanyola, tot desfent els mites i exaltant a la població.

El desenvolupament urbà al DF

En el meu darrer viatge al DF, tot dinant amb un company de feina, vam estar parlant de l’estratègia que l’Estat de Mèxic està tenint envers el desenvolupament urbà de les ciutats, especialment al DF. Els governants s’han adonat que una ciutat de mitja - baixa densitat, com és el cas del DF, porta associats milers de problemes (de mobilitat, d’ocupació de sòl, d’accés als serveis bàsics...) i per tant, aposten ara per densificar-la.

Aquest canvi implica que urbanitzacions de baixa densitat que s’han construït a l’àrea metropolitana del DF (de milers i milers d’habitatges) i que en certa manera replicaven els errors comesos al mediterrani, a partir d’aquest sexeni no tindran continuïtat. Jo ho he celebrat, però el company m’ha dit que això dificultarà l’accés a l’habitatge a les classes mitges i baixes. Aquests unifamiliars, situats a una hora i mitja del centre del DF i sense transport públic, valen 15.000 – 20.000 euros i estant sent comprats per famílies que abans vivien en barris informals (faveles mexicanes). Ara es permet l’accés a un habitatge digne però en un territori sense serveis on tota relació comercial, laboral o social depèn exclusivament de la possessió d’un vehicle privat. Si ara s’aposta per densificar la ciutat, els preus dels nous habitatges mai serà de 15.000 euros. El preu del sòl al DF és car i el lliure mercat farà que els agents urbanitzadors apostin pel màxim benefici.

Què passarà a partir d’ara amb la classe baixa que començava a tenir una certa renda com per a deixar la “favela” i establir-se en un habitatge formal? Com garantir aleshores l’accés a l’habitatge digne a les classes baixes sense haver-los d’enviar a la perifèria de la ciutat? Aquest és el repte del govern del DF, trobar les claus, definir una legislació urbanística que eviti la segregació de classes i establir els acords necessaris amb els constructors per fer d’aquest repte una realitat. Un repte interessantíssim!

En la foto podeu veure una part de les urbanitzacions existents a Huehuetoca, a 1 hora 30 minuts en cotxe del centre del DF ( 19°52'57.32"N -  99°12'11.45"O). Podeu explorar al Google, és dantesc!

L'experiència gratificant, de Senior i el Cor Brutal

L’any 2007, Miquel Àngel Landete (Senior) i el seu Cor Brutal van enregistrar en directe i en analògic  el seu primer disc titulat “L’experiència gratificant”. Ho van fer a Montevideo (Uruguai) als Estudios Sondor. El 2008 mesclaren les cançons als estudis The Funeral House a Louisville i masteritzaren a Georgetown Masters a Nashville. Finalment el disc fou publicat el 2009. D’aquest treball pacient i quilomètric en va sortit un disc contundent, que m’ha impactat amb força, cosa que no em passava des de feia temps.

Ja han passat 4 anys de la publicació de l’Experiència gratificant i en Senior i el Cor Brutal han tingut temps per publicar dos treballs més. Gran (2011) i València Califòrnia (2013). Però ara us vull parlar del primer treball, el que a mi m’ha atrapat, el que no puc parar d’escoltar, el que em retorna a l’escènica del rock cada vega que l’escolto.

Moltes vegades la paternitat ens aparta de noves descobertes musicals. Sortim menys, ens tanquem a casa i desconnectem de les novetats musicals. Quan ets pare vius dels clàssics, de les arrels... A mitjans d’abril, l’Escoleta el Trenet va organitzar el “Primer vermut infantil. Primavera a Patraix”. Vam construir instruments de percussió amb els nostres fills i després, tots plegats vam cantar i ballar amb Senior. Aquella nit, a casa, vaig buscar-lo a l’Spotify i es va produir el xoc, l’impacte.

L’experiència gratificant és un disc de 12 cançons que transpira bàsicament rock. No sé si és per l’origen del disc (Nasvhville) o perquè de la mateixa manera que tots els camins porten a Roma, tot el rock ens porta a en Dylan, l’Experiència gratificant em recorda al de Minnesota més elèctric, a aquell de cançons llargues, intenses, sense tornades fàcils. Una bona mostra d’això és El cant del consol, el tall que tanca el disc, una peça èpica d’amor de gairebé 11 minuts. Quan acaba no tens més remei que tornar a polsar el play.

I el disc té més peces d’alt nivell, lletres que parlen de la solitud, de fer-se gran, de la falta de comunicació, d’amor... en definitiva de temes universals intrínsecs a l’espècie humana, temes que han inspirat a poetes des de l’època grega a l’actualitat. I els poetes del segle XXI són els cantants que saben explicar-nos històries que ens fem nostres. Himne regeneracional, Quan no saps lo que tens, El signe dels temps o València eres una puta són peces majúscules dignes de convertir el disc, l’Experiència gratificant, en un dels millors disc de la primera dècada del segle XXI (apa, m’he quedat ben ample!). De veritat, feu-vos amb el disc i escolteu-lo! (per 7 euros el podeu comprar a la web de la discogràfica Malatesta i també el podeu gaudir a l'Spotify)

 

Malatesta Records

Atletes baixin de l'escenari, Manel

No volia fer cap crítica, ni constructiva ni destructiva, del nou disc dels Manel sense abans haver-lo escoltat vàries vegades. Després de tres setmanes, crec que tinc assimilat “Atletes, baixin de l’escenari” i m’atreveixo a comentar-vos-el.

Que els Manel han evolucionat des d’aquell ja llunyà “Els millors professors europeus” (2008) és una obvietat. En cada un dels discs que han tret han fet un pas endavant, allunyant-se del so més folk per apropant-se al pop anglès. Qui ho havia de dir que el “Common people” que versionaven en la primera gira ens estava assenyalant el camí que seguirien.

Si el disc “10 milles per veure una bona armadura” (2011) va suposar el primer pas endavant, carregant les cançons d’instruments i amb uns arranjaments més treballats, en aquest “Atletes baixin de l’escenari” (2013) van més enllà, abandonen l’Ukelele i la secció de vents i sonen més elèctrics, encara que massa sovint també més plans.

Per aquest motiu, fer passos endavant no sempre és sinònim d’èxit. A mi, personalment, el “10 milles...” em va semblar un molt bon disc, amb la dificultat afegida de fer un segon bon disc, que sempre diuen que és el més difícil després de tenir un èxit rotund amb el disc de debut. De les deu cançons que formen el “10 milles...”, vuit em semblen molt bones i d’aquestes vuit quatre són memorables (Benvingut, el Gran Salt, Boomerang i Aniversari).

No passa el mateix amb el darrer treball. “Atletes baixin de l’escenari” és més irregular. Té cançons molt bones, però es perden enmig de la mediocritat de la resta. I potser mediocre no és la paraula, però si que em dona la sensació de que moltes lletres són rebuscades i acaben explicant històries que s’allunyen de la quotidianitat que caracteritzava les primeres lletres i històries dels Manel (un bon exemple d’això que us explico és la cançó “mort d’un heroi romàntic”). I en alguns casos la música tampoc acompanya, doncs moltes cançons sonen planes i monòtones i perds el fil de la història per culpa d’una música sense ritme.

Ara bé, el disc s’aguanta perquè té tres molt bones cançons (Ai Yoko, Teresa Rampell i A veure què en fem) i tres que aguanten bé el tipus (Desapareixíem lentament, Quin dia feia amics i Ves bruixot). Després hi ha tres cançons que sonen bé, amb històries interessants però completament planes (Ja era fort, Deixar-te un dia i fes-me petons) i, al meu parer, n’hi ha quatre que són prescindibles (Banda de rock, Història d’un heroi romàntic, un directiu em va acomiadar i Imagina’t un nen).

En definitiva, és un disc acceptable però que no arriba a l'alçada dels dos precedents. Tampoc podem ser tant exigents, doncs el llistó estava molt alt.

Fermin Muguruza. Burjassot, 27 d’abril de 2013

Estem donant voltes amb el cotxe, sota una pluja intensa d’una nit freda d’abril, pels carrers de Burjassot. No hi ha manera de trobar la casa de Cultura i pels carrers mullats no camina ni una ànima. De sobte, passen dos furgones de la Policia Nacional. Les seguim amb la total certesa de que es dirigeixen cap a la Casa de Cultura, cap al concert d’en Fermin Muguruza. Encertem!

El concert d’aquest 25 d’Abril (organitzat per Acció Cultural del País Valencià) ens ha portat a en Fermín Muguruza i a la seva nova banda, la Kontrakantxa. Feia 6 anys que el compositor basc no feia gira (i l’actual s’anomena No More Tour) i 12 que no es pujava a un escenari del País Valencià. L’últim concert d’en Fermin a València es va celebrar a la sala República al setembre del 2001 (Dub manifest Tour). Després, durant la gira del 2004 (Komunikazioa Tour) les pressions dels grups d’extrema dreta aconseguiren cancel·lar els concerts previstos a Borriana i València.

Però la situació ha canviat i finalment (i feliçment) podem gaudir a València d’un gran concert d’en Fermin Muguruza i la seva banda, 8 músics potents que omplen l’escenari d’energia i ràbia (3 vents, una bateria, uns plats, un acordió, baix i guitarra), encara que, personalment, jo he trobat a faltar una veu femenina com la que portava en altres gires.

El concert és fàcil. En Fermin no presenta material nou, així que és dedica durant poc més d’una hora a cantar els clàssics dels seus discs en solitari (Brigadistak Sound System, FM 99 Dub Manifest, In-Komunikazioa, Euskal Herria Jamaica Clash i Asthmatic Lion Sound Sistema) gravats entre el 99 i el 2008. Toca tots els temes coneguts... crec que no se’n deixa ni un. El concert manté el ritme, pocs discursos, molta música i un so que podem considerar acceptable si estàs de mig amfiteatre cap endavant. Per acabar la primera part del concert, canta En la linea de frente, de Kortatu. Moment àlgid.

Després, a partir de l’hora i poc de concert comença la part més populista del concert. Fa pujar a l’escenari a Xavier Sàrria i Miquel Gironés, d’Obrint Pas. Dedicatòria a Guillem Agulló, públic a la butxaca i tots a cantar Kolore Bizia (de Negu Gorriak) que es va sentir pèssimament. En acabar, lamentable l’error d’en Fermin cridant: Miguel Agulló, ni oblit ni perdó. En fi. Després torn per a compartir escenari amb At Versaris, que junt amb Orxata van completar el cartell d’aquest concert del 25 d’Abril. Més abraçades, més consignes i poca cosa més.

Després, per acabar i ja sols d’alt de l’escenari, en Fermín i la seva Kontrakanxa van tocar Dub Manifest i Sarri Sarri, de Kortatu. Apoteosi final i tots contents cap a casa.

El Rei segueix caient en picat

Seré ràpid i concís. Feia 18 mesos que el CIS no preguntava per la Monarquia en el baròmetre que realitza mensualment, o com a mínim no en donava resultats. A l’octubre de 2011 la ciutadania suspenia a la corona per primera vegada des de la reinstauració de la institució (1975). Li posaven un 4,89. 18 mesos més tard i unes quantes portades després sobre el cas Noos, la nota que els espanyols donen a la monarquia segueix caient en picat. Aquest mes d’abril, la valoració ha estat d’un 3,6 (no recordo a partir de quan es considerava molt deficient, però deuen estar a prop).

Les meves més sinceres felicitacions per al responsable del CIS que ha decidit, després de 18 mesos, fer públics uns resultats que esperàvem amb il•lusió. Un primer pas cap a la transparència... i un més d’indignació!

Anem per bon camí. Ni una pàgina web nova, ni els falsos intents de transparència (volem conèixer la liquidació dels pressupostos de la casa del Rei no els pressupostos), ni l’ostracisme de les infantes, ni l’atapeïda agenda de la Letícia han servit per a remuntar el vol. De fet res del que han fet durant aquest 18 mesos ha servit ni tant sols per a frenar la caiguda.

La pregunta que cal fer-se ara és la següent: Quan la població està descontenta amb un partit polític la intenció de vot cau (com es veu en el baròmetre d’aquest mes). Què passa amb la Monarquia? Passen a ser de les institucions pitjor valorades i no podem fer res? Estem abocats a deixar passar el temps i que per avorriment millorin els resultats de l’enquesta del CIS? D’aquí a quan? 18 mesos més, 24?

El millor de tot és que l’horitzó segueix sent molt favorable per als republicans. El rei no aixeca cap, al jutge José Castro li queden dies de glòria si el deixen treballar amb llibertat (el podem proposar per President de la III República) i la societat espera expectant una sentència que ens demostri que, com a mínim, ens queda la justícia. Perquè si, crec que la societat està mancada d’això, d’actes de justícia, que demostrin que la impunitat que practicaven alguns s’ha acabat i que els actes de corrupció es paguen. Sense diferència de classe.

Abril, mes de llibres!

El mes d’abril és el mes del llibre per excel·lència, doncs celebrem Sant Jordi el dia 23 i a les acaballes de mes té lloc, a Vivers, la Fira del Llibre de València. A continuació us proposo algunes propostes que pinten interessants:

Vides desafinades, de Xavier Aliaga (edicions 62). Una novel·la fresca i àgil sobre la vida a l’equador dels 30. La maduresa, la crisi econòmica, amors, desamors, decisions, desencants, fracassos, algunes cerveses, concerts... tot plegat es barreja perfectament amb una narrativa que enganxa. Us adjunto un link amb una magnífica ressenya del llibre: Vides desafinades

En defensa del decreixement, de Serge Latouche. La col·lecció Gaia, pensament global, territori i medi ambient, de l’editorial 3i4 torna a publicar un llibre de Serge Latouche sobre el decreixement. El llibre Petit Tractat del decreixement serè em va semblar molt clar i entenedor tot i abordar un tema tant complex com el del decreixement. Espero que En defensa del decreixement mantingui la línea i em permeti aprofundir una mica més en aquesta branca de l’economia social.

Caminaràs entre elefants. Ferran Torrent. (Editorial Columna) En Ferran Torrent escriu un llibre d’entrevistes i reflexions sobre la política més ben valorada del Consell, la Mónica Oltra, de Compromís. Veurem que en surt de la barreja de dos personatges com aquests.

7 d’Estellés, de Bertomeu (Edicions del Bullent). Aquest CD – llibre ens presenta 7 poemes d’Estellés musicats per Bertomeu (Albert Ortega). L’elecció dels poemes està ben feta, doncs tret de “assumiràs...” defuig dels poemes més clàssics i potser fàcils del de Burjassot. Preciós el setè poema (no musicat), un inèdit que Estellés va dedicar a Enric Ortega (membre d’Al Tall i pare de Bertomeu).

El Pas dels Maulets, de Pau Tobar (edicions del Bullent). Que els amics comencin a publicar llibres, a més de demostrar que valen, vol dir que ens fem grans. En Pau Tobar, historiador, ens endinsa en la Guerra de Successió a través de l’Alícia i el Toni, dos amics que apuren les darreres setmanes de vacances a Altea.

Els fantàstics llibres voladors del Sr.Morris Lessmore, de William Joyce (Andana Editorial). Una història preciosa per inculcar l’amor pels llibres als més petits. Maquíssim! Per cert, hi ha un curtmetratge d’animació del llibre que també us recomano de veritat. Curtmetratge

La escalada del Cervino, d’en Edward Whymper

Hi ha una col·lecció dels anys 50 de l’editorial Juventud que està dedicada als grans clàssics de l’alpinisme. A poc a poc, remenant en fires de llibre vell o buscant per "Iberlibro" quan me’n recordo, intento completar la col·lecció. L’última compra ha estat la novel·la d’en Edward Whymper “La Escalada del Cervino”, publicada per primera vegada per l’editorial Juventud l’any 1947 i reeditada varies vegades. De fet en Whymper va publicar l’any 1871 “Scrambles amongst the Alps in the years 1860-1869” on relatava les seves conquestes alpines durant gairebé 10 anys. El que va fer l’editorial Juventud l’any 47 va ser fer un resum del llibre d’en Whymper per centrar-se en la conquesta del Cerví. (L’editorial Barrabés també ha publicat més recentment el resum de Scramble... però amb el títol “La conquista del Cervino”).

En aquest llibre (La escalada del Cervino) l’alpinista anglès ens explica la primera ascensió al Cerví (o Matterhorn), però també ens parla, i molt, de com per aconseguir aquest somni va haver de fer sis temptatives prèvies.

Dels llibres de muntanya de la segona meitat del S XIX i primera del XX m’agrada sobretot la descripció que fan del procés prova – error per trobar la millor ruta d’ascens. Avui en dia tots els cims del Pirineu i dels Alps estan trillats però a finals del S. XIX, a partir d’on l’herba ja no creix i regnen les pedres, la neu i el glaç començava un món desconegut. Per fer cim calia descobrir una vall, trobar un camí, superar un coll, enfilar-se a una cresta, equivocar-se i tornar enrere.

Aquesta és doncs la part que més m’ha agradat del llibre d’en Whymper. El procés d’aprenentatge del cim, com cada estiu, entre el 1861 i 1865, l’escalador es va familiaritzant amb la muntanya, per finalment vèncer-la. Aquesta manera de fer muntanya del SXIX la trobo molt romàntica, doncs l’ascens no consistia tant sols en trepitjar el cim, sinó que implicava temps, esforços, fracassos, conèixer valls, no només cims, i el que és més important, conèixer gent, fer amics, fer lligams... Avui en dia es pot arribar a Zermatt pel matí, pujar a dormir al refugi Hornli i l’endemà fer cim i tornar a Zermatt. “Aquí te pillo aquí te mato”.

El llibre acaba amb la descripció del descens del Cerví. Durant aquest vindria el desastre que ha convertit aquesta efemèride en tràgica: una relliscada d’en Hadow s’endú precipici avall a quatre membres de la cordada, el propi Hadow, en Croz, en Douglas i en Hudson. Part de la corda es trenca per l’estrebada i això fa que en Whymper i els dos guies (Peter el Vell i el seu fill) sobrevisquin.

El llibre d'en Whymper va acompanyat per una serie de làmines precioses dibuixades per ell mateix i on es pot apreciar molt bé les tècniques i equips utilitzats a finals del Segle XIX

Recife

Recife (capital de l’estat de Pernambuco) és la segona ciutat que he visitat del Brasil i és completament diferent a la primera, Santa María. Be, de fet no crec que es puguin comparar perquè una té 1.5 milions d’habitants, és capital d’estat i està a la costa i l’altra en té 260.000 i està enmig de la pampa. Però si fossin ciutats paregudes tampoc es podrien comparar. El clima és diferent, el paisatge, la gastronomia, la gent, la manera de parlar...són dos mons ben diferents 3.000 quilòmetres canvien moltes coses. (És la mateixa distància que hi ha entre València i Moscou).

Vaig arribar a Recife la mitjanit del dilluns i em van donar la benvinguda 30 graus de temperatura i una humitat tant alta que es podia palpar. Quan viatges, la gent et sol preguntar pel Jet lag, però crec que a mi m’afecta molt més els canvis d’estació (passar de l’hivern a l’estiu en qüestió de 10 hores) que no pas passar de les 4 de la matinada a les 12 de la nit. Té algun nom això? Jet season?

Sense arribar a estar suat però amb la sensació de que la roba estava enganxada al cos vaig arribar a l’hotel Recife Plaza. Quin fiasco! Crec que és l’hotel més cutre que he estat en 9 anys de carrera professional. En el primer lloc del pòdium d’hotels per no repetir tenia la Pensión Vicente d’Alcantarilla (Múrcia) i no sé si per cutre, que també, o perquè em va tocar veure sol com el Barça d’en Rijkaard guanyava la Copa d’Europa. I jo ho celebrava sol en terra hostil. Però crec que després de 7 anys, l’Hotel Recife Plaza ha pujat al lloc més alt del caixó. Les parets de l’hotel fa anys que no les han pintat, no hi ha una sola rajola del terra que no estigui picada, el minibar està buit i desconnectat, hi ha una barra a mode de taula per treballar amb la làmina de fusta aixecada, la cadira de l’habitació és la típica de plàstic d’una terrassa de bar, l’aire condicionat fa el mateix soroll que una moto de 50cc d’un macarra i per tant per a dormir l’he d’apagar (i suportar els 30 graus i la humitat), la finestra no tanca bé i a les 5.30 de la matinada sento els cotxes i els camions perfectament (i estic en un lateral de l’edifici), la dutxa amb cortina i les estanteries de l’armari estan fetes de plafons de fusta que ni s’han pintat ni vernissat amb anys. Em recorda als caixons de fusta que hi ha a les entrades dels refugis de muntanya per deixar les botes brutes i posar-te les sabatilles després d’un dia dur de caminada. Els llençols nets i el llit em va semblar correcte, doncs després de 16 hores de viatge em vaig desmaiar allà al damunt.

La nit no ha estat brillant per la calor, pel soroll i perquè m’he deixat el mòbil encès (error) i m’han començat a trucar a quarts de sis del matí (9:30 del matí a València) i ja no he tornat a enganxar la son. Així que cap allà quarts de vuit he anat a esmorzar i les coses s’han arreglat una mica. El buffet m’ha semblat correcte així que he començat el dia amb millor peu.

Després d’esmorzar he estat una estona arreglant coses de feina i després me’n he anat cap al centre (havia quedat amb el soci a les 11.30). Recife, com la majoria de ciutats d’Amèrica Llatina està plena de gent pel carrer i hi ha milers de botigues, de grans, de petites, de formals i d’informals. El trànsit també es caòtic. Hi ha cotxes per tot arreu, moltes motos i una flota d’autobusos urbans vells et deuen portar fins a l’últim racó de la ciutat. I enmig de tot això, caminant per la Rua Conde de Boa Vista m’ha sobtat veure a tres adolescents completament tirats i dormint damunt de la vorera i la gent esquivant-los com qui esquiva un quiosc o una merda de gos. Potser forma part del paisatge urbà quotidià de Recife, però a mi m’ha sobtat. Eren mulats.

I dic que eren mulats perquè ha Recife n’hi ha molts. El nord del país és terra mestissa, però quan he estat reunit al Ministerio das Cidades, n’he vist ben pocs, de fet només el que ens ha portat l’aigua i el cafè mentre parlàvem amb el Secretari. Diuen que Brasil no és un país racista, però potser les estructures socials que tenen fan perdurar vells estigmes. No ho sé... són impressions extretes d’una visita molt curta.

La reunió de la una ha durat fins a quarts de cinc (aquí dinen de 12 a 13.00). Fins a les 6 he estat per l’hotel acabant unes coses i després me’n he anat a donar una volta pel barri de Santo Antonio, l’origen de Recife, ubicat en una illa rodejada pel riu Capibaribe i l’oceà Atlàntic. He sortit de l’hotel amb ganes de caminar i quan ja fosquejava (sol de 6 a 6) he creuat de Boa Vista a Santo Antonio pel pont de Santa Isabel. L’extrem occidental de l’illa és institucional. Hi ha oficines públiques, el jutjat, palaus i el teatre de Santa Isabel, però la cosa és posa interessant quan te’n vas cap a la zona oriental de l’illa. Quan passejo per una ciutat que desconec i no tinc informació de cap a on anar sempre busco el mercat principal i el  de São José és el de Recife. M’he dirigit cap a l’oest per la Rua Martins de Barros, observant a l’altre costat de la desembocadura del riu l’altre illa de Recife, però quan he començat a veure bullici pels carrers de l’interior de barri m’hi he capbussat. He enfilat per la Rua Imperador Pedro II cap al mercat i a mesura que m’hi atansava l’ambient bullia més i els carrers es feien més estrets. Hi he arribat de nit i amb el mercat tancat, però els carrers del voltant eren plens de parades (no sé si formals o informals) de fruites i verdures, carn, peix i un munt d’herbolaris portats per dones més velles que l’art de recollir herbes.

És un tòpic parlar dels olors dels mercats, però no sé si per la calor que fa a Recife, aquests m’han sorprès. Per la tarda, quan érem reunits al ministeri i ens hem alçat per anar al despatx del Secretari, m’ha vingut una flaire de cafè. El cafè és molt present al Brasil i en totes les dependències públiques el cafè va i ve com l’aigua. I l’ambient s’impregna d’aquest olor fort però agradable. Ja pel vespres, passejant per la Rua Martins de Barros l’olor que m’ha vingut m’ha recordat moltíssim a Venècia. Les aigües del riu Capibaribe arriben molt manses a l’Atlàntic, igual que les aigües de la llacuna que circulen pels canals de Venècia. De fet l’olor que he sentit és l’olor d’aigua estancada. Puzza diuen els italians (no els venecians). Doncs jo aquesta tarda he tingut aquest flash olfactiu que m’ha transportat de l’Atlàntic oriental a l’Adriàtic. I un cop al mercat, els olors s’han barrejat tant que és difícil descriure una única sensació. Les parades de fruites i verdures feien molt bona olor, predominant la de papaya, però pocs metres més enllà l’olor que arribava era de pixat i més enllà una fortor que podia ser de peix. Segueixo pensant que és un tòpic molt recorrent parlar de les olors, però us asseguro que quan després de passejar pels voltants del mercat de São Jose (rua Padre Muniz e Tv. da Forte) he arribat a la plaça Dom Vital, el meu nas ha descansat.

Després del veure l’ambient del mercat m’he deixat portar per la gent. Tothom anava cap a la mateixa direcció així que he pensat en fer el mateix. Hem caminat per la Rua das Calçadas, per on antigament devien circular els tramvies de la ciutat (encara es podien veure els rails entre els empedrats del carrer) i a poc a poc i entre carrerons i carrerons plens de botigues i botiguers que tancaven, hem arribat a l’estació central de Recife. Tota aquella mar de gent que anava en la mateixa direcció eren els treballadors del mercat i de les botigues del barri de Santo Antonio que anaven a pujar a un tren o al metro per tornar a casa i donar la jornada per acabada. I jo he fet el mateix.

He deixat l’illa i he entrar de nou al barri de Boa Vista pel pont de nom homònim. He enfilat pel carrer de vianants de Aragão fins a la plaça Maciel Pinheiro que després de passejar per la zona del Mercat, aquesta m’ha semblat del tot descafeïnada (també és cert que estaven totes les botigues tancades o fent-ho). I d’aquí a buscar la Rua Condes de Boa Vista, sopar a les 7:30 i cap a l’hotel. Una bona passejada de capvespre per conèixer una mica Recife després d’un dia llarg de reunions.

Les Falles i la mobilitat

Vagi per davant que jo no sóc Faller. No milito en cap casal faller ni m’agraden els petards i sempre que puc, per Sant Josep, m’allunyo de la ciutat.

Ara si, m’encanta veure com la ciutat es posa cap per avall. M’encanta veure com tallen els carrers, com la gent passeja per improvisats carrers de vianants. M’encanta veure com les Falles demostren que la ciutat pot ser molt més amiga dels vianants del que ho és durant la resta de l’any.

Desconec si des de l’Ajuntament tenen una planificació de la mobilitat durant els 15 dies de falles o tot és més o menys improvisat. Entenc que la EMT té certs protocols d’actuació durant la mascletada de les 14.00 i que les línies que es veuen afectades per algun tall de carrer tenen un itinerari alternatiu senyalitzat. De cara al ciutadà, no és percep res més. I per què percebo això?

Aquest cap de setmana passejant per la ciutat he vist la pintada que podeu llegir en la fotografia que acompanya aquest post. Per falles, totes les voreres de la ciutat estan envaïdes per xiringuitos de bunyols de carabassa, xurros, porres i xocolata desfeta. Ara bé, algú estudia la ubicació d’aquestes paradetes? En molts casos, com el de la fotografia, la ubicació dificulta enormement el pas dels vianants incomplint, segurament, els principis bàsics d’accessibilitat.

El cas de la fotografia és excepcional. Enmig de la plaça d’Espanya (no entendré mai perque es diu plaça a aquesta gran cruïlla) han col·locat una paradeta davant de l’accés al metro i al costat d’un mupi de Clear Channel. El pas que queda per als vianants en un punt tant concorregut és de menys de dos metres. Algú de l’ajuntament ha donat el permís per col·locar aquí i d’aquesta manera aquesta paradeta? Per què amb la quantitat de carrers que es tallen, aquestes paradetes no es posen a la calçada? I algú ja s'ha queixat escrivint a la paradeta un avís amenaçador: "Aqui molesta. Quitar o quemar"

Crec que la planificació de la mobilitat a la Falles és important per pensar en quelcom més que els autobusos. Si durant les Falles el vianant és el protagonista de la ciutat, donem-li les condicions per a que ho sigui de ple dret.

Sempre ens quedarà la democràcia. L’exemple italià

Si en les passades eleccions gregues va ser el partir Syriza i la Ultradreta d’Aurora Dorada els que van treure bons resultats, ara Itàlia va un pas més enllà i converteix a Beppe Grillo i al seu Movimento 5 Stelle en el guanyador de les eleccions d’aquest cap de setmana.

La lectura ràpida que se’n fa d’això és que la societat s’ha cansat dels governs imposats per Europa. Mario Monti, un tecnòcrata posat a dit, ha tret uns resultats deplorables, el que demostra que la societat està farta de que la tractin com a titelles. I quan toca votar, expressa el seu descontent donant suport a noves formacions, amb el perill que això pot comportar.

Sigui com sigui el missatge és clar. La societat italiana ha donat l’esquena a un govern de tecnòcrates imposat per Europa, a un govern no democràtic (a Monti no el va votar el poble italià) que s’ha dedicat a escanyar a la societat italiana. Aquest descontent ha afavorit el movimento 5 Stelle però també, i incomprensiblement, el ressorgiment del populista Silvio Berlusconi. Tot plegat un perill per a Itàlia però també per a Europa.

Potser és el moment de que Europa es replantegi les polítiques d’austeritat, que no han fet res més que crear una desafecció política mai vista. També va sent hora de que els partits polítics majoritaris entenguin el missatge de les urnes i canviïn de veritat el seu discurs i sobretot les seves prioritats. Si no ho fan, que s’atenguin als resultats de les urnes, que ara per ara sembla ser l’única arma fiable que li queda a la societat.

Desafecció política i actitud deliberadament transformadora

El títol d’aquest post pot semblar un oximorón, però no ho és. La desafecció cap a la política es pot canalitzar cap a una actitud individual deliberadament transformadora. M’explico:

Els casos generalitzats de corrupció que han sortit a la llum aquestes darreres setmanes han provocat una sotragada important als meus fonaments polítics. A vegades tinc una sensació de cansament absoluta cap a tot allò que té a veure amb la política. Jo era del parer de que el polític, per naturalesa, era una persona que es volia dedicar a millorar la societat a la qual pertany. També era del parer de que per culpa d’uns pocs corruptes, la imatge de tots els polítics es veia perjudicada. Ara tinc seriosos dubtes de que siguin pocs. Per primera vegada estic tenint certa desafecció cap a la política, sobretot autonòmica i estatal. De moment, la política local encara la salvo.

Aquesta sensació de desafecció política que estic tenint últimament ha fet que em tanqui en mi mateix i comenci a pensar i actuar individualment. Tinc la sensació que, col•lectivament, no es poden canviar les coses perquè apuntem molt amunt, i la metralla se’ns dispersa. Ara prefereixo, individualment, fer un treball de formiga (o de corcó) però deliberadament transformador. Jo no puc lluitar contra els bancs, però si que puc canviar de banc i optar per altres tipus de banca (Triodos, Fiare, Coop57). I com aquest exemple, milers. Petits actes quotidians que fan que com a mínim jo i la meva família intentem viure amb coherència (i no és feina fàcil). Potser sona egoista, però ara per ara ho veig així i és la lluita que puc fer i que crec que a mig o llarg termini ens pot donar millors resultats. I recordeu, els corcons acaben fent caure grans armaris.

Mecambio (web amb alternatives de consum interessants)

Revista Opcions

Amour, de Michael Haneke

La setmana passada vaig anar a veure Amour, la darrera pel•lícula del director austríac Michael Haneke, i vaig sortir del cinema colpit. La cinta és d’una senzillesa sublim, les imatges, els silencis, les mirades (en primer pla) i fins i tot el simbolisme d’algunes escenes, com la del colom per exemple, omplen una pel•lícula de poques paraules. 

Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva (els dos personatges centrals de la pel•lícula) omplen cada una de les escenes de la pel•lícula, rodada íntegrament a l’interior del pis on viuen. No hi ha efectes especials, no hi ha exteriors, no hi ha paisatges... hi ha primers plans, mirades i silencis que ho diuen tot. I de fons, molt de tant en tant, una banda sonora subtil: un piano amb peces de Schubert, Beethoven i Bach.

Amour ens explica els últims dies d’una parella d’octogenaris que ha arribat al zenit de la seva vida estimant-se de debò. Anne, una professora de piano, té una complicació en una operació de caròtida i queda parcialment paralitzada. A partir d’aquí, el film explica els esforços de la parella per tirar endavant i afrontar una malaltia que cada dia va apagant una mica més la vida d’Anne. El film convida a la reflexió sobre la vellesa, la malaltia i la mort, però també un ens regala un homenatge a l’amor i a la vida en parella.

Amour descriu amb una bellesa colpidora els últims dies d’una llarga i plena vida en parella. És dur, cruel, trist però alhora preciós.

Trailer de la pel·lícula

La Generalitat assumeix el deute del València CF

En moments de crisis com l’actual, les notícies que posen de manifest com de malament s’han fet les coses els darrers anys de bonança provoquen una estranya sensació, que transita entra la impotència i l’odi passant per la indignació.

Quan al país hi havia diners a dojo es gastava sense miraments i el que és pitjor, sense control. Ara que venen maldades surten a la llum tots aquests desficacis, com el que una administració pública avali una Societat Anònima Esportiva. 

Degut a aquesta mala praxis, justificada en el seu moment pels sentiments cap a una samarreta i uns colors i que ningú es va atrevir a criticar (o molts pocs ho van fer i amb nul ressò mediàtic... els de sempre, els que no estimen València) ara, la Generalitat, ha de fer-se càrrec d’un deute de 87 milions d’euros quan no té ni per a pagar la llum d’escoles, hospitals, ambulatoris o estacions de metro.

Jo no sé que pot fer la Generalitat per no assumir aquest deute que a més d’immoral crec que és il•legal, però alguna idea se m’acut. A l’Orient mitjà hi ha uns quants xeics amb diners per avorrir i crec que buscar-ne algun amb interès per comprar el València per un euro a canvi de quedar-se amb el deute no ha de ser feina molt difícil. Un club històric com el València, dels millors d’Espanya i sempre present a la Champions per 87 milions d’euros és una ganga. Crec que vendre’s el club és el millor que pot fer la Generalitat. Un bon negoci per a tothom.

I a la merda els colors, la samarreta, els sentiments i demès floritures que tant sols han servit per a empobrir-nos més com a societat i fer el ridícul més enllà d’aquestes tres províncies nascudes per a ofrenar noves glòries a Espanya. 

Mammoth Hunters: un entrenador de PaleoTraining virtual

A principis d’any solem fer una llista de bons propòsits per al curs: Deixar de fumar o matricular-se a un gimnàs solen ser els dos grans clàssics, que cap allà el mes de març han passat de propòsit a fita irrealitzable. Doncs ara que comencem l’any us vull parlar del PaleoTraining, un mètode innovador i divertit per mantenir-se en forma, per tal del que el bon propòsit de principi d’any és converteixi en una realitat.

L'ésser humà té definides 15 funcions motrius pròpies: asseure’s, saltar, tirar-se al terra i aixecar-se, girar, llançar, tirar, empènyer, elevar pesos, fer força, desplaçar-se, reptar, grimpar, pujar muntanyes, caminar i estabilitzar-se. Aquestes habilitats foren adquirides per l’ésser humà durant els milers d’anys que va viure en el paleolític i segueixen sent les activitats que ens ajuden a sobreviure.

Els humans també ens hem adaptat a la manera com executem aquests moviments. Els antics caçadors recol·lectors no sabien mai què haurien de fer aquell dia per sobreviure, per tant tenien que estar preparats per a la sorpresa. Perseguir les preses requeria recórrer llargues distàncies durant moltes hores, però en qualsevol moment podia sorgir un perill inesperat que requerís respostes d’alta intensitat (ràpides i explosives). Les raons per moure´s variaven des d’aconseguir menjar i recursos fins a lluitar o escapar de perills, per tant sempre hi havia una recompensa emocional al final de l’activitat física. Com que el menjar era escàs calia optimitzar el moviment per no malgastar precioses calories i òbviament els moviments que es feien eren tots amb una finalitat, tenien una raó funcional darrera.

Aquesta manera de fer exercici és a la que estem adaptats i malauradament no s’assembla gaire a la que actualment seguim en la nostra vida quotidiana, en les nostres estones de lleure o quan entrenem en un gimnàs. És per això que un seguit de terapeutes i científics han desenvolupat un mètode d’entrenament que simula de la manera més acurada aquest “entrenament paleolític”. El resultat d’això és el PaleoTraining™, una corrent d’entrenament que ja porta uns quants anys quallant dintre els cercles de l’esport d’alt nivell.

En paral·lel la nostra societat està vivint una transformació cap a l’atenció personalitzada. L’accés que tenim a la tecnologia ens permet rebre una atenció més adaptada a les nostres necessitats. Un exemple clar és la tendència cap a la medicina personalitzada que en uns anys ens ajudarà a identificar els tractaments òptims per a cada persona, maximitzant els beneficis i minimitzant els efectes secundaris.

De la unió d’aquestes dues tendències: la de tornar als orígens i la de l’atenció personalitzada, ha sorgit Mammoth Hunters, una web que ofereix un servei d'entrenament personal online seguint els preceptes del PaleoTraining.

Podeu trobar més informació i apuntar-vos a: Mammoth Hunters