El temps del llop, de Gener

Estem a les acaballes de l’any i és un plaer poder tancar-lo descobrint una bona banda de rock. Com ja va sent habitual visc dels clàssics i els descobriments musicals remarcables els compto amb els dits d’una mà. Sobrevisc escoltant el Bruce dels 70, en Dylan del S. XXI, en Van Morrison, la Patti Smith, una mica de JJ. Cale, Neil Young, Dire Straits o Senior i el Cor Brutal.
És un plaer poder escoltar una banda en directe i en acabar el concert anar ràpidament a la paradeta de merchandising per fer-me amb el disc. Això m’ha passat aquest matí amb Gener, la banda de la capital del Túria liderada per Carles Chiner. Bones lletres i un directe prou contundent. No demano més, però això que sembla senzill poques bandes ho aconsegueixen. 

Gener ha tingut 30 minuts al festival Feretes i Cançonetes, temps més que suficient per il·lusionar-me i convidar-me a submergir-me en “El temps del llop” un disc amb bones lletres, delicat però alhora enèrgic, original però arrelat a l’essència del Rock americà, que pot transitar del folk al pop o deixar-se caure, de tant en tant, en la psicodèlia. Un viatge interessant i una gran troballa que aniré assaborint, com el bon vi, a petits glops.

Podeu escoltar-lo i comprar-lo a Mesdemil o a l'Spotify

20D. Les eleccions del canvi...generacional!

Cada vegada que hi ha eleccions, el partit que es troba a l’oposició diu que són les eleccions del canvi. Aquest proper 20 de desembre, probablement i si no hi ha un daltabaix, seran les primeres eleccions del canvi de debò. Deixarem enrere més de 35 anys de bipartidisme clar i tindrem un parlament amb 4 “grans partits”. I per què aquest canvi?

La crisi econòmica ha afectat molt a PP i PSOE que han estat lents en reaccionar i quan ho han fet ha estat amb mesures poc convincents. La pujada de Podemos i Ciutadans s’ha emmarcat sovint com un fenomen contestatari a la manera de fer dels dos grans partits hegemònics clàssics. Potser si, però l'anàlisi de la gran pujada i consolidació dels dos nous és més profunda. És generacional i tots els partits comencen a ser-ne conscients.

Arran del darrer sondeig preelectoral del CIS (Novembre 2015) vaig veure publicada una gràfica on es veia molt clarament que la gent menor de 40 anys vota indistintament a qualsevol dels 4 partits ara majoritaris. A partir dels 40 anys el vot cap al PP + PSOE augmenta amb l’edat. Es a dir que el PP i PSOE conserven el seu graner de vots en la gent gran i Podemos i Ciutadans l’estan aconseguint amb la gent jove. (Més info i més detallada en un interessant article d'Oriol Bartomeus a Agenda pública).

Un exemple ràpid. El 20D estan convocats a votar aproximadament 34,69 milions de persones (majors de 18 anys, INE 2014). D’aquests, un 62% no va votar en el referèndum per ratificar la constitució de 1978. Tots els votants menors de 55 anys eren menors d’edat l’any 1978. Perquè, aleshores és tant inamovible una constitució que la gran majoria d’electors no l’hem votat? És només un exemple, però prou clar de com una nova generació de votants, amb altres objectius i perspectives està entrant en joc i s’està convertint en clau per a governar el país.

I això els partits ho saben bé i amb estratègies més o menys afortunades estan intentant esgarrapar vots en aquests perfils que generacionalment no són els seus. Dos exemples clars. Per un costat el d’un partit clàssic, el PP, que intenta “pescar” entre la gent jove. L’anunci dels Hipsters... a mi m’ha fet gràcia, encara que és realment poc creïble. Per un altre costat, l’estratègia inversa. La campanya de compromís demanant a la gent jove que parli amb els seus majors.

Aquest nou panorama polític està portant de crani a les empreses demoscòpiques, acostumades a cuinar enquestes amb mostres realment petites (el baròmetre del CIS es fa amb menys de 2.500 enquestes a tota Espanya). Repartir la intenció de vot entre PP i PSOE, quan portes fent-ho 35 anys és cosa fàcil (mecànica ja), però quan has de plantejar un escenari nou amb dos partits emergents a l’alça, tota la maquinaria trontolla. És per això que aquesta vegada les enquestes poden desafinar com no ho han fet fins ara. Les municipals i autonòmiques del passat mes de maig a València poden ser un bon exemple. Cap enquesta es va aproximar als resultats que finalment va treure Compromís.

La guerra està servida i el canvi, de moment, cuinant-se al forn!

Viena, sempre sense voler...

Rathausplatz

La primera vegada que vaig trepitjat sòl austríac ho vaig fer sense voler. Crec que ha estat l’única vegada que he anat a un país estranger sense tenir la mínima intenció d’anar-hi. Aleshores jo estava d’Erasmus a Ca’Foscari, Venècia, gastant-me les 15.000 pessetes que la Unió Europea em donava cada mes en cafès, spritz i pizzes al volo. No donava per a més... Amb els amics que ens vam ajuntar a Venècia vam llogar un cotxe per anar de viatge a Croàcia i quan ja estàvem carregant-hi les motxilles, el de l’Europcar ens va dir que a Croàcia no hi podíem anar, que no era un país membre de la Unió Europea i que per tant, la targeta verda (l’assegurança) no ens cobria al país del bàltic. Aleshores, després d’un petit debat a Piazzale Roma, vam decidir anar cap a Viena, on vam arribar una nit freda de novembre. Aquell viatge va ser un d’aquells que podríem anomenar iniciàtics. Van ser només 4 dies, però ens van passar tantes coses que el vincle d’amistat que es va construir durant aquells dies ha perdurat fins avui, 15 anys més tard. Fa poc un bon amic em deia que per a mantenir els amics cal que passin coses per tal de poder construir un relat que enforteixi l’amistat. Aquells quatre dies de tardor de l’any 2.000 vam generar tantes històries que els llaços d’amistat han quedat fortament lligats i Àustria ja forma part del nostre paisatge col·lectiu i identitari.

La setmana passada vaig trepitjar Viena per segona vegada i de nou també va ser una mica de rebot. A última hora un company de feina es quedava sense poder anar al congrés mundial de vianants Walk21 i jo aprofitava la seva plaça. Aquesta vegada el viatge ha estat del tot diferent i les poques passejades que he pogut fer les he fet amb ulls atents. El primer que em va sorprendre de Viena és la foscor, o per contraposició, la quantitat de llum artificial que tenim a València. L’avió va aterrar al capvespre, ja de nit, i el trajecte en bus de l’aeroport a Westbahnhof va transcorre enmig d’una penombra agradable. I després els horaris. A les 19:00 hores tot tancat, fins i tot les oficines de PwC, una cosa impensable als països mediterranis. Les botigues a les 19:00 totes tancades i a les 19:30 tothom a sopar. Si un mediterrani es despista i busca un restaurant més enllà de les 21:00 hores, es queda sense sopar. I no és pas broma. I ben pensat no està gens malament aquest horari.... Algun dia, a casa nostra, haurem de fer una reflexió profunda sobre els horaris laborals i comercials. Ara bé, culinàriament guanyem per golejada. Només dir-vos que el plat típic vienès (i austríac) es diu Wiener Schnitzel i no és res més que un tall de vedella arrebossat amb patates fregides. Quin nivell.... el dia que vaig menjar millor ho vaig fer al restaurant grec Mythos, que us recomano si algun dia passegeu per la ben remodelada Mariahilfer Straße. De postres, els Strudels de la cadena de pastisseries Aida estan molt bons. Alguna cosa havien de cuinar be, no? Això si, els postres no els acompanyeu amb cafè, que us cobraran 2,5€  per un expresso i de l’ensurt us ennuegareu amb els trossos de poma del strudel.

Passejar per Viena és colpidor. Els edificis, gairebé tots els que estan dins de l’anella formada per les avingudes Schubertring, Getreidemarkt, Auerspergstraße, Landesgerichtsstraße i el ramal del riu Danubi, són imponents, d’una arquitectura clàssica que espanta. Són tant grans i majestuosos que jo no parava de pensar en com collons poden donar un ús i mantenir tanta arquitectura monumental concentrada en tant poc espai. Que si el Rathausplatz (l’ajuntament), el parlament, la universitat, el Burgtheater i el Volkstheater, l’Òpera, els bessons museu d’història natural i museu d’història de l’art, la Biblioteca nacional, el palau Imperial, la catedral de Viena i la Votivkirche... i la llista podria ser interminable. Quant els costa als austríacs mantenir tanta arquitectura? Com es que no hi ha res abandonat? A València tenim la casa de la Seda que es cau a trossos o l’edifici de Bombas Gens, per anomenar-ne alguns, en estat de ruïna....i són casetes d’obra comparades amb les imperials construccions austríaques!! Reflexió companys!

I per acabar un detall. Vaig veure molts cotxes de luxe circulant per les avingudes de Viena, entre ells dos Tesla S, un vehicle elèctric (probablement el millor del món) que degut a la incompetència (i interessos) del nostre ministre d’Industria, el Sr. Soria, l’empresa Tesla ha decidit no comercialitzar decididament a Espanya. Bé, de fet, a Girona han instal·lat alguns carregadors però la presència és més simbòlica que real.... Una altra comparació odiosa entre Àustria i Viena.... Sort que nosaltres tenim sol i el cel blau, que si no, no sé que collons fem per aquestes latituds mediterrànies.

Muerte y vida de las grandes ciudades, de Jane Jacobs

Un llibre esdevé clàssic quan després de 20, 30 o 40 anys de la seva publicació el que diu segueix sent de rabiosa actualitat. Això és el que passa amb el llibre de Jane Jacobs “Muerte y vida de las grandes ciudades”, publicat per primera vegada l’any 1961.

A inicis dels anys 60 la Jane Jacobs analitzava i descrivia les ciutats amb una metodologia extremadament simple i eficaç però completament desprestigiada pels urbanistes ortodoxes de l’època (i actuals): L’observació. La investigadora americana – canadenca descrivia els processos socials i urbans dels carrers a través d’observacions. Ja aleshores ens avisava de com els models de ciutat jardí (Ebenezer Howard) o Ciutats Radiants (Le Corbusier) eren una seriosa amenaça per a la vida dels nostres carrers. La Jane Jacobs ens avisava del perill de l’urbanisme dispers, de l’urbanisme d’esquena als carrers, de l’urbanisme de voreres buides, de la segregació d’usos, de l’urbanisme que no potencia la creació de xarxes veïnals....Tant sols dos anys més tard (1963) i aquesta vegada des d’Anglaterra, en Collin Buchanan ens avisava (Traffic in Towns) del perill que suposava la massiva implantació del vehicle privat per a les nostres ciutats.

La societat ha ignorat durant més de 50 anys les premisses i recomanacions que ens van fer investigadors com en Buchanan i la Jane Jacobs. Els seus llibres s’han estudiat a les universitats, s’han convertit en clàssics però no hem estat capaços de traspassar les seves idees a l’esfera política i econòmica en el moment adequat. Durant més de cinquanta anys hem seguit urbanitzant com no deuríem i hem seguit potenciant el vehicle privat per damunt d’altres modes de transport més justos socialment. Cotxe i urbanisme, urbanisme i cotxe ha estat el tàndem totèmic del darrer segle XX. Un tàndem que ens ha donat pa per avui i fam per demà. I el pitjor de tot es que estàvem avisats, però seguíem sords.

És interessant descobrir la petjada de la Jane Jacobs, 50 anys més tard, en nombrosos projectes que avui en dia semblen innovadors. El despatx d’arquitectura d’en JanGehl ha fet bandera del vianant i es dedica, arreu del món, a millorar espais urbans. El seu magnífic llibre, “Ciudades para la gente” podria ser una bona segona part del “Muerte y vida de las grandes ciudades”. Des d’una altra perspectiva, l’urbanista Charles Montgomery està venent el concepte de “Happy City” on defensa que una ciutat diversa i compacta genera gent feliç. Parla de carrers plens de gent, de carrers econòmica i socialment actius, de carrers segurs vigilats pels milers d’ulls del veïnat... parla del mateix que la Jane Jacobs fa 50 anys. I per això “Muerte y vida de las grandes ciudades“ ha esdevingut un clàssic: Perquè no li hem fet cas en 50 anys i necessitem, urgentment, fer-li'n.

Jane Jacobs. Muerte y vida de las grandes ciudades. Ed. Capitan Swing (2011)

Llibre Happy City de Charles Montgomery (edicions Americana, Canadenca, UK i Coreana)

Ciudades para la gente. Jan Gehl. Ed. Infinito (2014)

Crematorio, de Rafael Chirbes

La mort de Matias li serveix a Chirbes de fil conductor per analitzar, de forma descarnada, la família Bertomeu i les seves relacions personals. Matias era un somiador-revolucionari que va acabar el seus dies aïllat en el seu camp d’oliveres. Rubén, el seu germà gran, és un arquitecte amb certs ideals d’esquerres reconvertit en un constructor voraç, corrupte, sense escrúpols i milionari. Al voltant d’aquesta relació trencada entre dos germans hi ha la família: La Mónica, la segona esposa de Rubén, una maniquí cinquanta anys més jove a la qual la Silvia (filla de Rubén) no pot suportar. La Silvia intenta fugir de la vida que porta el seu pare però sense renunciar al tren de vida que li permet la seva fortuna. Així ella i el Juan (el cunyat) porten una vida tranquil·la, snob, benestant i culta. Ella restauradora d’art i ell catedràtic de literatura dedicat en cos i ànima a escriure una biografia sobre Brourad, un escriptor de fama vingut a menys amic d’infància de la família que en els últims dies de la seva vida es debat entre el càncer, les drogues i l’alcohol. La mare, ja completament senil, sempre ha confiat més en Matias que en Rubén, tot i que és el constructor qui s’ocupa d’ella. Tots contra Rubén, contra l’especulador, però tots xuclant de la seva fortuna. Pel llibre també transiten personatges sinistres: En Collado és un col·laborador de Rubén caigut en desgràcia per culpa de la coca i d’Irina, una puta ucraïnesa propietat d’en Traian, el rus amb qui Rubén va fer els primers diners bruts. I en Sarcós, el braç executor de Rubén.

El poble imaginari que en Chirbes construeix per bastir aquesta novel·la de complexes relacions personals es diu Misent. I ha de ser imaginari perquè en la vida real (només Alacant?) la putrefacció de la societat ha estat tant generalitzada que concentrar-ho en un sol poble no seria just, semblaria que ha estat un afer puntual. Poca cosa. Misent són mil pobles, el teu, el meu, tots coneixem algun Misent, algun Rubén...

Amb el rerefons d’una societat corrupta que intoxica les relacions personals, l’escriptor de Tavernes construeix una història crua sobre les relacions humanes i en concret sobre les relacions familiars. La mort d’en Matias serveix d’excusa a cada un dels personatges per reflexionar sobre la seva vida i la relació amb cada un dels membres de la família, unes reflexions fredes, viscerals, allunyades de les cortines de fum que a vegades imposa el convencionalisme. És un retrat colpidor de la família en temps banals, on el que tens està per damunt del qui ets, on els diners compten més que l’amistat o els llaços de sang, on els valors (o ideals) d’una societat justa han quedat completament arrasats per l’avarícia, la coca i el sexe pagat. És el capitalisme crepuscular que no creu en la continuïtat familiar, que acumula sense escrúpols, que trepitja i ensorra, que t’enalteix o t’humilia...Un mirall de la nostra societat en el qual no ens agrada veure’ns reflectits.

Rafael Chirbes (2007). Crematorio. Ed. Anagrama. Barcelona

En Xavier Aliaga publicà al setembre, a la Revista El Temps, Fonaments valencians d’un monumentliterari, un interessant article sobre Rafael Chirbes, mort aquest passat mes d’agost

27S. No és normal

El proper 27 de setembre hi ha eleccions al Parlament de Catalunya i encara que alguns ens vulguin fer pensar que són unes eleccions autonòmiques qualsevols, no és pas així. Només llegint els titulars dels diaris (tots), escoltant la bilis que brolla per la boca dels tertulians (en totes les cadenes) i posant l’orella en les tertúlies de cafè, un s’adona que les eleccions del proper 27S no són normals. I el que passarà a partir del 28S, sigui el que sigui, tampoc serà normal.

Com tampoc és normal que a Catalunya, en tant sols 5 anys, s’hagin celebrat tres eleccions al parlament. Tampoc és normal que ERC, que es defineix com un partit d’esquerres, s’ajunti en una llista unitària amb la Convergència d’en Mas que, a poc a poc, s’ha anat immolant. Dels 62 parlamentaris del 2010 va passar als 50 al 2012 i ves a saber quins resultats trauria ara si no camuflés el seu desgavell sota el paraigua de “junts pel sí”. Tampoc és normal que ERC, un partit que anava cap amunt, li faci d’aquesta manera el joc a Convergència. Un error estratègic descomunal, per molta pressió que hagin tingut per part de l’ANC i Òmnium Cultural. Tampoc és normal que el cap de llista de Junts pel sí no sigui el que opti a presidir la Generalitat. Més protecció a cost zero per a en Mas. Si guanya serà President, si perd, la culpa serà d’en Romeva. Tampoc és normal la deixadesa política del PP a Catalunya. No és normal que a dos mesos d’unes eleccions la senyora Camacho abandoni el vaixell, com tampoc és normal que l’únic candidat que trobin per a la Generalitat sigui el xenòfob de l’Albiol.  Després ploraran pels catastròfics resultats que trauran. Qui no treballa no cull. Tampoc és normal que els que no han deixat comptar vots fent una consulta ara demanin comptar-los fent unes eleccions parlamentàries. Tampoc és normal que el PSC – PSOE defensi sempre aferrissadament el federalisme quan està a l’oposició i que després, quan governa, s’oblidi del tema. Hi ho fet tantes vegades que ja ningú se’ls creu, ni a ells ni a la possibilitat de construir un estat federal. I si no, pregunteu-li a en Maragall. Tampoc és molt normal que el pobre Joan Herrera o la Camats defensin el dret a decidir mentre comparteixen tarima amb un Pablo Iglesias que cridant demana que els catalans votin per a quedar-se dins d’Espanya. Així, “Catalunya si que es pot” quedar ben esquizofrènica. De Ciutadans no en parlo perquè aquests, de veritat, no són normals i em generen pànic. Els resultats que trauran gràcies a la no normalitat del PP tampoc seran normals. Els d’Unió tampoc són normals perquè es pensen que encara són la burgesia catalana del XIX i que per tant poden anar a Madrid (dormint al Palace) a demanar. En fi, una espècie en extinció. I dins d’un món tant poc normal, sobta trobar-se amb una colla de gent normal com tu, que mantenint un discurs senzill i clar trauran uns resultats que a Madrid no trobaran normals. Caminen lents perquè van lluny.

Estiu 2015. Una volta a Catalunya

Aquest estiu, gairebé sense voler, hem donat la volta a Catalunya. A mitjans d’agost enfilàrem l’AP-7 fins a l’Ampolla i ens endinsàrem cap als Pirineus per l’eix de l’Ebre. Parada tècnica a la piscina pública de Garcia (bon bany i bons entrepans) per continuar després serpentejant per la C-12 i C-13 cap a Balaguer, Camarassa, travessar el Montsec, passar per Tremp, la Pobla de Segur i endinsar-nos finalment a la VallFosca fins al càmping de la Torre de Capdella.

A la Vall Fosca hi vam passar una setmana i els dies es van succeir tranquil·lament passejant pels pobles, descobrint Dòlmens o pujant fins al refugi de Colomina. Aquesta vessant del Parc Nacional d’Aigüestortes era desconeguda per a mi i ha estat tot una troballa. La Vall Fosca es diu així per les poques hores de llum que hi té a l’hivern. És una vall profunda, relativament estreta on la vida s’ha desenvolupat principalment en alçada. Les desenes de pobles que hi ha (Antist, Envall, Mont-ros, Poblellà...) es troben situats en alçada, allà on les pendents de la vall es suavitzen abans d’arribar a les carenes o cims que sobrepassen els 2.000 metres. Allà hi havia terres per conrear, pastures per a la ramaderia i una mica més de radiació solar. Al fons de la vall, abans de que arribés l’interès per controlar el curs natural dels rius i dels estanys per crear energia elèctrica, hi havia ben poca cosa. Avui en dia la història d’aquesta Catalunya industrial i elèctrica, pionera al país, es ben visible al llarg de la vall (Capdella o Molinos) o al límit del Parc nacional: La presa del pantà de Sallente, el Telefèric que puja fins a l’Estany Gento i les edificacions dels enginyers avui reconvertides en restaurants o refugis de muntanya en són bones mostres.

De la Vall Fosca vam saltar cap a Senyús, el nostre petit refugi ideològic d’adolescència tardana, allò on creiem que podia començar un món millor. Quan vam descobrir-lo a l’inici del mil·lenni era un poble abandonat preciós, penjat en un rocam de la vall de Cabó. Ara segueix sent un indret preciós però ja no és només el nostre refugi: Hi ha tres cases arreglades. Això si, aquesta vegada hi em anat amb la Neus i l’Aniol i no sé si a Senyús hi hem fet un món millor, però ensenyant-lo als petits em dóna la sensació d’estar posant un petit granet de sorra per aconseguir-ho. Per arribar a Senyús des de La Pobla de Segur ens vam encomanar a un mapa 1:50.000 de l’ICC i vam creuar per pistes forestals la serra del Boumort. Quin indret tant majestuós i solitari! Quin indret per descobrir i caminar.... potser un altre estiu... A Senyús vam caminar pels voltants del poble, vam enfilar-nos a les tres casetes que hi ha al coll on comença el sender aeri que connecta amb Montellà i vam recollir unes mores immenses i dolces mentre un voltor ens mirava passiu des de la biga d’una casa en runes. La nit la vam passar compartint silenci amb el poble, arrecerats dins de la tenda de campanya.

De Senyús vam salta ràpidament a la Cerdanya, passant per la Seu d’Urgell a carregar el cotxe de provisions. El següent objectiu va ser Prats de Cadí, un indret idíl·lic més alpí que pirinenc. Vam pernoctar pels voltants del poble d’Estana i cap a les 9 del matí enfilàvem l’agradable sender que ens conduiria fins als prats. És un recorregut d’uns 50 minuts, que a pas de nens vam fer en un parell d’hores. A quarts de dotze estàvem gaudint solitàriament dels prats verds i de les vistes impressionants de la paret nord de la serra del Cadí. Vam jeure per l’herba, vam fer fotos, vam jugar amb un parell de cabanes que hi havia pel prat i vam fer temps per esperar als amics que estaven de camí. Vam fer una bona trobada d’alçada! Vam dinar, vam fer el burro pels prats i quan van arribar les vaques, a les cinc de la tarda, vam haver de tirar cap a Estana.

Després d’una parada tècnica a Sant Cugat per sopar amb els germans i fer una escapada al Tibidabo (quines vistes de Barcelona!!!) vam posar rumb a Palafrugell, la terra del senyor Pla. Després de 10 dies de muntanya dos dies de platja acompanyats per bons amics ens venien molt de gust. A Palafrugell vam fer la segona trobada de l’estiu!! El primer dia vam acostar-nos amb el cotxe fins al castell de Cap Roig i d’allà vam caminar uns 30 minuts fins a la platja de Cap de Planes. Aigües fredes en platges de granit, poca gent per ser agost, bona companyia... què més es pot demanar a un dia de platja? Per la nit vam fer un soparot amb sardines a la brasa i una sèpia amb tinta espectacular i l’endemà, amb més tranquil·litat, vam passar el matí remullant el cul i jugant amb un caiac per la platja del Golfet. Tot un espectacle per als més petits!

Per acabar la nostra ruta i tancar el cercle ens vam encaminar cap al sud, cap a casa, fent una darrera parada a Ports de Beseit, per veure als avis, per caminar, per gaudir de la nostra muntanya. Van ser tres dies tranquils, de jugar amb els petits, d’excursions pel voltant de casa i d’escapar-se un matí a descobrir la font del llamp. Quants racons encara per descobrir!!

A l'estany Tort - Vall Fosca

Roca de la Senyora (1.457m) a Aguiró - Vall Fosca

Senyús

La colla de l'espardenya a Prats de Cadí

L'Aniol a la cala de Cap de Planes

Caminant pels Plans de Mandúria, camí de la Font del Llamp

El professor d'història, de Joan Francesc Mira

Un professor d’història a les portes de la jubilació s’obre el cap a les escales de la facultat de Geografia i Història del campus de Blasco Ibáñez al mirar com dues noies es besaven apassionadament damunt la gespa. Aquest fet, potser banal, provoca un canvi en el professor. Decideix abandonar la universitat, dedicar-se en cos i ànima a estar amb la seva dona que pateix una malaltia degenerativa que li dificulta cada dia més la mobilitat i a fer aquelles coses que havia aparcat durant anys: canviar de barri i casa, comprar-se un gos, treure’s el carnet de conduir i contractar una assistent per a que l’ajudi a cuidar la dona.

El llibre transcorre pausadament a través de les reflexions del professor, unes reflexions nostàlgiques d’una València que ja no tornarà i d’unes descripcions de la ciutat actual que ja no és la seva. Entremig d’aquestes dues aigües transcorre la València que observa el professor mentre passeja per la ciutat. Del carrer Pelayo i la sabateria del pare quan era petit al carrer Pelayo ple de basars xinesos. Del barri de Velluters ple de bars i prostíbuls al ciment de la Ciutat de les Arts i les Ciències (quina ciència?) i les putes als camins d’horta propers al port. La crítica al desenvolupament urbà i a la poca cultura de la gent va més enllà del típic xoc generacional i especialment brillant és la crítica al complex de Calatrava.

Les reflexions que Mira posa en boca del professor són universals. El professor vol saber si els mites, la nostra cultura, producte de tres mil anys, resistirà l’embat del món actual amb el seu materialisme exacerbat i la seva banalització gradual (Sam Abrams). La novel·la desprèn un potent aire culte, amb referents a la mitologia Grega, a la Il·lustració i al Romanticisme del Faust de Goethe, que alhora aterra amb humilitat amb descripcions precises de la València dels darrers 50 anys.

Després de llegir dos “fiascos” aquest estiu (El lector del tren de les 6:27 de Jean-Paul Didierlaurent i sobretot Blitz de David Trueba) descobrir a en Joan Francesc Mira de la mà del professor d’història ha estat tot un plaer.

El professor d'història. Joan F. Mira. Ed. Proa (2008)

Rio de Janeiro, la ciutat icònica d’extrems impossibles

La ciutat de Rio de Janeiro és un  clar exemple de com el determinisme ambiental ha estat vençut per la tossuderia humana. En un indret envoltat d’aigua (mar i llacunes) i motejat per “morros” de granit inexpugnables a la vista de qualsevol mortal, la ciutat ha aconseguit expandir-se i créixer fins arribar a acollir aproximadament a 7 milions d’ànimes (11 a la Regió Metropolitana).

Històricament, la ciutat va ser fundada al pla, a la vora d’un port ben protegit i amb la rereguarda coberta per l’actual Parc de Tijuca, amb l’arxifamós Corcovado al capdamunt. A partir d’aquí, a poc a poc a l’inici però ràpidament durant la segona meitat del segle XX, la ciutat va créixer desmesuradament. Al sud ho va fer amb habitatges de rendes altes. La flor i nata de la ciutat es traslladà a la vora de la platja. Copacabana, Ipanema i més tard la Barra de Tijuca acollien l’elit carioca i els primers turistes atrets per les immenses platges de sorra groga. Naixia el turisme a Rio de Janeiro i els primers hotels començaven a alçar-se a primera línia de platja mentre uns joves Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobim li cantaven a la “Garota de Ipanema”.

Ja feia uns anys que el Crist Redentor, des del cim del Corcovado, mirava amb incredulitat l’afany humà per ocupar qualsevol indret. Des de les alçades començava a veure com darrera del luxe es desenvolupava una altra ciutat, una ciutat construïda precàriament en indrets impossibles. Com el determinisme ambiental es inevitable per a l’urbanisme quan les pendents s’acosten als 90 graus, la ciutat va començar a expandir-se cap al nord i cap a l’oest. El centre s’anava despoblant i es convertia en un reducte administratiu, cultural històric. El desenvolupament urbà de la ciutat s’estenia com una taca d’oli per tot arreu. Ocupava la terra baixa, els colls i finalment fins i tot els turons. Tant sols els morros inexpugnables, aquells on el granit fosc es ben visible i vertical, resistien l’envit de l’urbanisme incontrolat. Naixien les “faveles” o “slums” ben conegudes pel gran públic gràcies a pel·lícules com Ciutat de Déu (Fernando Meirelles, 2002) o Tropa d’elit (José Padilla, 2007).

A Rio de Janeiro conviuen milers de ciutats, potser tantes com somnis tenen els 7 milions de carioques que busquen el seu lloc. En un extrem la ciutat enganxada i connectada al món globalitzat, la dels brasilers amb capacitat econòmica per a pagar-se estudis privats que els han permès accedir a bons llocs de treball, la dels governants amb grans xarxes clientelars, la dels carioques que coneixen el món i estan permanentment connectats amb els smartphones d’última generació, els que viuen al sud, a la Barra de Tijuca, potser també a Urca i que cada vegada més, abandonen Copacabana i Ipanema, barris ja vells ocupats absolutament pel turisme, els que cada dia condueixen els seus cotxes gairebé una hora per ocupar els seus seients en els edificis històrics del centre. A l’altre extrem hi ha la ciutat dels desconnectats, la dels carioques que no han pogut pagar-se estudis i que treballen per un sou mínim impossible, la dels carioques que baixen dels slums per vendre qualsevol cosa al centre, a les voreres ocupades de carretons o a les principals avingudes o parades de metro, la que viu al nord i a l’oest, la que es mou en bus si pot pagar-lo o en bicicleta. Després hi ha els turistes, molts a la ciutat i més que en vindran l’any Olímpic vinent. Aquests es passegen per les icones de la ciutat (Corcovado i Pa de Sucre), deambulen pel centre i potser contracten un tour per visitar ciutat de Déu. D’allà salten a Maracanà per acabar la nit bevent caipirinhes i ballant descalços a la sorra de Copacabana o Ipanema. I entremig d’aquestes ciutats extremes, milers de matisos...., entre elles la d’un geògraf que es passeja breument per la ciutat amb ulls curiosos.

Copacabana

La ciutat i els "morros" vistos des del Pão de Açúcar

El centre històric

La ciutat i els "morros" des del cim del Corcovado

Mark Knopfler. Barcelona, 31 de juliol de 2015

En Knopfler al Poble Espanyol. Foto : Marta Becerra (ABC)

La tarda del divendres va començar malament. Després de fer-nos uns entrepans a la plaça d’Espanya vam enfilar l’avinguda Maria Cristina al mateix moment que una tromba d’aigua descarregava sobre Barcelona. Vam entrar al Poble Espanyol mullats de dalt a baix. Els assecadors dels lavabos no paraven d’intentar eixugar samarretes i la paradeta de samarretes oficials d’en Knopfler va fer l’agost. Aquest inconvenient meteorològic va enrederir l’inici del concert 35 minuts i el públic va rebre la banda mullat i fred.

A les 22:05 (ja sense pluja) trepitjaven l’escenari del Poble Espanyol una gran banda: Guy Fletcher, ex-Dire Straits, al teclat, Richard Bennett a la guitarra, Jim Cox al piano, Mike McGoldrick a la flauta,  John McCusker al violí, Glenn Worf al baix, Ian Thomas a la bateria i en Nigel Hitchcock al saxo. L’últim en aparèixer per darrere les cortines que decoraven austerament l’escenari va ser, guitarra en mà i caminant pausadament, en Mark Knopfler. Broken bones, del disc Tracker, va sonar perfectament.

La setmana prèvia al concert maleïa el Poble Espanyol. Pensava que no era l’indret adequat per a un concert del Knopfler, avesat últimament a transitar per sons més propers al blues i al folk que no pas al rock elèctric de l’època dels Dire Straits. Jo somiava amb un concert de format mitjà. Un Auditori o un teatre, com sol fer en Van Morrison. El Poble Espanyol el veia immens i estava predisposat a avorrir-me tot escoltant la flauta folk de la banda perdent-se entre les falses parets de la plaça d’Àvila. El ple absolut (sold out) a 60 euros l’entrada m’explicava meridianament per què el de Glasgow segueix tocant en llocs grans. Tot i tenir un perfil públic baix, en Knopfler segueix convocant masses.

I com en Knopfler és un gat vell i agraït, sap perfectament el que la gent espera i quin tipus de concert s’ha de fer en un espai gran. Va reduir a la mínima expressió el folk i les guitarres van sonar potents durant més de dues hores. Tant sols uns arranjaments excessivament llargs de Marbletown se’m van fer pesats. La resta, rock, guitarres i una bona dosi de nostàlgia recuperant més peces de les esperades de l’època dels Dire Straits.

L’excusa d’aquesta gira ha estat la publicació del disc Tracker, un disc tranquil a cavall del folk i el blues. No sé que en deu pensar en Knopfler del disc, però escoltant el set list del concert, moltes ganes de defensar-lo no en té. Tant sols van sonar tres peces (Broken Bones, Skydiver i Laughs and jokes and drinks and smokes ) i el single Beryl, una cançó notable, no hi era. Durant la primera part del concert van sonar les tres peces del Tracker, dues del Privateering (l’elèctrica Corned Beef City i la que dona nom al disc) i Hill farmer’s blues del ja llunyà (i preciós) The Ragpicker's Dream. Després va encadenar Your latest Trick i Romeo and Juliet tal i com està en el directe On the night i va acabar aquesta primera part amb la majúscula Sultans of swing. Després d’una hora de concert el públic estava completament entregat.

La segona part del concert va començar amb una llarga presentació de la banda al ritme de Postcards from Paraguay del disc Shangri-la i va continuar amb Marbletown del The Ragpicker‘s Dreams, una cançó de poc més de 3 minuts que va allargar, excessivament, fins als gairebé 12 minuts. Després, una potent i elèctrica Speedway at Nazareth, del disc Sailing to Philadelphia, va obrir les portes a la traca final protagonitzada pels èxits dels Dire Straits: la èpica i preciosa Telegraph Road, Brothers in arms, una versió interessant de So far away i com no, per acabar, Going Home.

Dos hores i quart de concert elèctric, potent i ben treballat. Tot i la remullada prèvia, el show va superar les meves expectatives. 

En Guy Flecher i en Richard Bennett han escrit un diari d'aquesta gira Europea que finalitzava a Barcelona. Al setembre comencen la gira americana. Podeu llegir les cròniques clicant als links.

Jimmy Cliff a la Mar de Músicas 2015

En Jimmy Cliff a la Mar de Músicas 2015. Foto: Público

El divendres passat (17 de juliol) vam agafar el cotxe i vam encaminar-nos cap a Cartagena, a la inauguració del festival La Mar de Músicas. Aquest festival, que enguany celebra la XXI edició, sempre m’atrau. Té un cartell cuidat, ben treballat i amb músics de prestigi però relativament desconeguts. Aquesta vegada baixàvem per a veure un clàssic, un d’aquests homes que han escrit la història de la música al llarg del S.XX i que com a mínim, una vegada a la vida, s’havia de veure, ballar i escoltar. Quan l’any 2010 el jamaicà Jimmy Cliff (1948) va entrar al Rock&Roll Hall of Fame algú va dir que per fi en Bob Marley deixaria d’estar sol a l’Olimp del reggae.

El concert es va celebrar a l’auditori del Parque Torres, un recinte a l’aire lliure relativament petit (2.000 seients) construït a imatge i semblança del que van construir els romans ben al costat. La nit calorosa del mediterrani cartaginès convidava a deixar-se portar pel reaggae alegre i festiu d’en Jimmy Cliff. Jo pensava que el fet d’estar asseguts seria un handicap per al directe, però el jamaicà tant sols va necessitar dues cançons per posar el públic a ballar. Acompanyat per una banda de vuit músics, en Jimmy Cliff va començar l’actuació amb una rítmica Bongo man i amb You can get it if you really want va posar dempeus un auditori que ja no va parar de ballar en la hora i mitja que va durar el concert.

Set list d'en Jimmy Cliff a la Mar de Músicas

Vestit amb uns pantalons negres i una camisa taronja brillant, en Jimmy Cliff va començar movent-se lentament per l’escenari però a mesura que s’encadenaven els clàssics, anava entrant en calor. És un showman, un agitador, un professional. En els 90 minuts que va durar el concert van sonar, entre d’altres, clàssics com Wild world, Under the sun moon and stars, I can see clearly, Vietnam, The harder they come, Many rivers to cross, Wonderful world beautiful people i Reggae night. Un concert fàcil, però ben executat.

Després d’en Jimmy Cliff va arribar l’actuació d’en Tiken Jah Fakoly (Costa de Màrfil, 1968). El reggae africà del marfileny era més fosc, amb una veu trencada però plena de missatge. Vaig tenir la sensació d’estar veient com un profeta li cantava als seus fidels. Una gran descoberta en una gran nit de reggae d’ambdós costats de l’Atlàntic, de Jamaica a Costa de Marfil.

Ciudades rebeldes, de David Harvey

David Harvey (1935, Kent, Anglaterra) és, possiblement, el geògraf urbà més popular. Geògraf radical i Marxista declarat, porta tota una vida investigant el que passa a les ciutats, sempre des d’un punt de vista crític i posant-se del costat dels més oblidats per les polítiques urbanes, els ciutadans, que al cap i a la fi són els que fan ciutat i haurien de decidir com i cap a on va el seu territori.

En el llibre Ciudades rebeldes, del derecho de la Ciudad a la revolución urbana (Ed. Akal 2013), el geògraf exposa, en dos parts ben diferenciades, com els ciutadans hem perdut al llarg de la història el dret a la ciutat (i explica què és aquest dret) i com, a partir de certs moviments socials que s’han donat arran de la crisis global iniciada al 2008, podem recuperar-lo.

La primera part del llibre (El derecho a la Ciudad) parteix de la premissa que des de que existeix capitalisme les elits han aprofitat l’excedent de capital per construir. L’urbanisme i per tant la construcció ha estat, històricament, un bon refugi per als excedents de capital generat pel capitalisme. L’autor fa un repàs històric (el Paris 1870, EEUU 1942...) als moments més àlgids del desenvolupament urbà i ho relaciona amb posteriors crisis socials. Ha estat, i segueix sent, un cercle viciós que és repeteix al llarg de la història perquè el capitalisme no ha estat capaç de trobar un refugi més rentable que l’urbanisme per a l’excedent que produeix. L’autor demostra que aquest procés s’ha exercit a costa de impetuosos processos de destrucció creativa que impliquen la despossessió de les masses urbanes de qualsevol dret a la ciutat. Amb aquest procés, no sols s’ha desposseït a milers de persones de les seves cases en nom de la millora urbana, sinó que s’ha eliminat la possibilitat de que la població decideixi la ciutat que vol. La ciutadania no participa del procés urbà.

Jo comparteixo aquest anàlisis, sobretot en actuacions a gran escala. Fa poc llegia uns articles on s’acusava al Banc Mundial de fomentar l’expulsió de desenes de milers de persones de diferents barris de faveles de Nigeria amb l’excusa de que s’anaven a reurbanitzar. Ara bé, també es posa en dubte les actuacions de millora urbana en barris de ciutats occidentals que han generat el que es coneix com procés de gentrificació (el barri del Raval a Barcelona o Russafa aValència en són dos bons exemples). Jo crec que l’autor hauria de deixar més clar que millorar l’espai urbà dels barris és positiu sempre hi quan es faci amb participació dels veïns.

En aquest sentit i lligat amb la premissa inicial del llibre (l’absorció de l’excedent de capital per part de l’urbanisme), crec que val la pena afrontar el gran quid de la qüestió. Per què l’urbanisme (i no altres activitats més productives) és qui absorbeix aquest excedent de capital? La resposta és evident. Perquè al invertir en sòl estàs esperant obtenir un benefici sobre unes expectatives de creixement del preu del sòl i no sobre una activitat productiva. Sense fer res, et creixen els diners a la butxaca. En aquest sentit, en Josep Lluis Miralles en el seu llibre “El darrer cicle immobiliàri al País Valencià” en donava una bona solució: Eliminar per llei l’especulació amb el sòl urbà. Només s’obtindrien rendes per la construcció de l’habitatge (activitat productiva), no per l’expectativa de creixement del preu del sòl (activitat especulativa). D’aquesta manera s’elimina la gran atracció dels excedents de capital cap a l’urbanisme i s’obre un ventall de possibilitats d’atracció cap a activitats més productives (possiblement menys lucratives que l’urbanisme però també amb menys possibilitats de generar bombolles). Amb això s’aconseguiria apartar les elits del urbanisme i la ciutadania podria controlar, de forma participativa, el desenvolupament urbà de la ciutat. Una bona reflexió sobre com planificar la ciutat des de processos ciutadans la trobem a “La ciutat construïda. Del pla urbanístic al procés ciutadà”.

El segon capítol del llibre porta per títol “Ciudades rebeldes” i comença fent un repàs històric als moviments socials urbans i intenta entrellaçar-ho amb el que hi ha avui en dia, proposant actuacions o preguntes a les quals deurien donar resposta els moviments urbans actuals. Aquesta part, sincerament, la trobo fora de context, bàsicament perquè l’estructura social urbana actual no te res a veure amb la de principis del S.XX. És un bon document històric, però crec que el món, la societat i les ciutats han canviat tant i tant ràpid que no crec que les estructures marxistes ens serveixin de base avui en dia. Hi ha pocs treballadors sindicats, la industria és gairebé insignificant i la majoria dels treballadors es guanyen la vida en el sector serveis, en petites o mitjanes empreses, el que fa que el “proletariat” estigui del tot desconnectat. Hem d’inventar-nos noves formes d’organitzar la societat urbana: les associacions de veïns poden ser un bon instrument o també, com a passat a ran de la crisis econòmica, agrupar-nos políticament a partir del rebuig a polítiques públiques poc socials (Podemos o Guanyem són bons exemples).

El llibre acaba amb dos reflexions prou bàsiques dels moviments Occupy Wall Street i de Londres 2011. Si en Harvey hagués escrit el llibre un parell d’anys més tard hagués pogut analitzar el cas del 15M i el naixement i creixement de Podemos o el cas de Barcelona, on una líder de la Plataforma contra els Desnonaments ha esdevingut alcaldessa de la ciutat. Segur que molts geògrafs urbans (possiblement el mateix Harvey) estaran mirant amb lupa el que passa a Barcelona aquests propers anys.  Si més no, és una novetat social i política en els 40 anys de democràcia espanyola. Aconseguiran canviar les dinàmiques urbanes? Guanyarà la ciutadania el seu dret a la ciutat robat durant tants anys? Què passarà a Madrid? I a Galicia? I a València? Crearan xarxes aquest moviments socials per crear sinèrgies? O la dinàmica del poder els amansirà? Què passarà a les generals del novembre 2015?

La meva "A la carretera": Les Highlands. Segona part

Us deixo a continuació la segona part del viatge que vaig fer l'estiu del 2000 i que em va venir de gust escriure després d'haver llegit "A la carretera" de Kerouac. La primera part la podeu trobar aqui.

A mitja tarda vam aconseguir aparcar el Cívic a prop de l’estació de metro de Bayswater, a tocar del Hyde Park. El Joan ens havia dit que l’alberg on vivia estava per allà i que ens esperaria tota la tarda per veure si aconseguíem algun llit per dormir. El vam trobar sense dificultats i els quatre o cinc dies que vaig passar allà dins van ser, probablement, els més esperpèntics de la meva vida. L’alberg era una torre de Babel de motxillers d’arreu del món i d’Europeus que venien a passar l’estiu a Londres amb la idea de guanyar-se uns diners i millorar l’idioma. Allò era un batiborrull de nacionalitats, idiomes i pintes vàries, una torre de babel dins d’una Arca de Noé que convertia aquell edifici de quatre plantes en un espai màgic on respirar llibertat. Ràpidament en Joan ens va posar en antecedents i ens va dir que fóssim sincers amb la propietària i que li diguéssim el que realment necessitàvem. Com anàvem escurats, vam establir  ràpidament una estratègia i vam decidir demanar un sol llit: -Good afternoon, we are Joan’s friends. We are four and we need one bed. Es va fer el silenci. La dona ens va mirar atentament, va mirar al Joan, que reia (sempre reia) i va dir:

-Ok, do you have any problema with Squat room? Algun problema? Li acabàvem de dir a la cara que érem quatre i que només volíem pagar un llit i ens diu que si tenim algun problema amb l’Squat Room? Senyora, vostè és una santa! L’Squat room era una habitació petita amb tres lliteres i espai suficient per a que tres o quatre persones més poguessin dormi a terra, damunt de la higiènica moqueta. El pla per a distribuir-nos era el següent: En Joan estava liat amb una japonesa (mai vam saber-ne el nom, i entre nosaltres sempre va ser la japo), així que ens deixava el seu llit. Un altre dormiria al llit que pagàvem i els altres dos a terra amb les màrfegues. Home sweet home! Vam passar la primera tarda tranquil·lament a la cuina de l’alberg, bevent cerveses que havíem comprat en un supermercat proper i xerrant amb el Joan, que ens explicava les seves vivències per Londres. Segons ell, el que feia la majoria de gent que estava a Londres per millorar l’anglès era treballar com un esclau en algun bar rentat plats i petar-se els diners en festes, alcohol i drogues el dia que lliuraven. Ens va explicar que cada divendres es muntaven “raves” i que tot l’alberg hi anava. La del proper divendres seria especial perquè era l’aniversari d’un company de l’alberg i la festassa s’anunciava grossa. Ens ho vam apuntar a l’agenda. Aquell dia vam anar a sopar d’hora i vam ficar-nos dins de l’Squat a una hora raonable, després d’una entretinguda tertúlia a la cuina de l’alberg. Allà vam conèixer a l’Amparo, una valenciana que com el Joan, estava passant l’estiu a Londres per millorar el seu anglès. Era una noia morena de cabells rinxolats, alegre i prima. Tenia uns ulls vius i ganes de festa, així que va ser una més de la colla durant els dies que vam estar per Londres. Crec que tots quatre ens hi vam enamorar. La sang ens bullia aquell estiu i les feromones s’escampaven pel cel de Londres fent escampar la boira i deixant al descobert un cel blau que convidava a l’alegria.

Als pocs minuts de ficar-nos dins dels sacs de dormir, l’Squat room es va anar omplint de gent i en un tres i no res es va muntar allà una gresca important. Sonava música, es fumàvem porros i la gent xerrava alegrement. Ens vam unir al grup i a poc a poc la tertúlia va anar pujant de to. La gent s’explicava les anècdotes del dia i sobretot, es planificava la logística per a la rave del divendres: Que si primer muntem un sopar, que si demanem ja les pastilles, que si jo vaig tranqui aquesta vegada, que això és impossible, que és l’aniversari d’en James i ho hem de donar tot.... No sé d’on, però van començar a aparèixer cerveses a l’habitació. En pocs minuts ens vam ajuntar en el petit replà on teníem estirades les dues màrfegues més de 10 persones. La llum era suau, la música tranquil·la i un fum espès embolcallava les veus que a poc a poc anaven pujant de to. Començàvem a entendre que volia dir ser a l’Squat room. Era el punt de trobada nocturn de l’alberg, el centre d’operacions. I així vam anar passant els minuts i possiblement les hores, fins que de cop i volta, de la penombra d’un dels llits baixos d’una llitera, una veu femenina va cridar:-Silence! I just arrived today from America and I need to rest. Primer es va fer el silenci a l’Squat, perquè ningú s’havia adonat que hi havia una persona dormint i ens vam emportant un gran ensurt al sentir el crit de súplica, però pocs minuts després, la festa va tornar al lloc on l’havíem deixat i ens vam tornar a oblidar de la noia americana. Allò era l’Squat i si volies descansar, haver escollit una altra habitació o un altre alberg. La noia americana no va tornar a obrir la boca. Va donar la batalla per perduda i al cap de poc menys de 30 minuts s’alçava del llit en silenci, agafava la motxilla i després de pronunciar un imperceptible “Thank you” marxava de l’habitació i no la vam tornar a veure mai més. Havia estat aplicada la llei de l’Squat. La nostra activitat diürna per Londres va consistir, principalment, en passejar i visitar monuments i museus. Vam caminar pels voltants de Buckinham Palace i vam riure una estona veient el canvi de guàrdia. Deu ser un càstig per als soldats fer el pallasso d’aquella manera. Vam veure el Big Ben, la Torre de Londres i vam passejar per la riba del Thamessis fins a la Tate Modern Art. Quin tros de museu! Passejàvem per les sales intentant endevinar els títols dels quadres. Cadascú s’inventava un nom i després ens acostàvem al petit cartellet i guanyava qui més s’hi acostava. La sala d’en Kandisky va ser la més divertida, doncs els nostres títols no s’acostaven, ni de bon tros, al que l’artista rus volia expressar. Després era molt interessant comparar la nostra interpretació del quadre amb la que ens venia a la ment una vegada conegut el títol vertader. També vam entrar al British, però la visita va ser molt més pragmàtica. Ens vam dirigir directament a veure les peces robades més famoses, és a dir, la part d’Egipte i la part del Partenó i les Cariàtides de l’Acròpolis d’Atenes. Si el British no s’hagués fet famós per les peces que té robades i que els diferents països reclamen infructuosament tindria, segurament, la meitat de visitants. Com a mínim tenen la decència de no cobrar entrada. És gratuït. Aquell matí passejant per la riba del Thamessis vam veure el recent inaugurat i ràpidament clausurat Millennium Bridge, la flamant passarel·la de vianants del molt venerat arquitecte Norman Foster. L’Amparo ens va explicar que estava tancat perquè la gent tenia la sensació de que el pont es movia quan hi caminaven per damunt. Es veu que oscil·lava de tal manera que la gent ho percebia i es marejava. Tot un calculista el senyor Foster! La segona nit a Londres, després de sortir a fer-nos unes pintes al pub vam encaminar-nos cap a la riba del Thamessis. Quan vam ser conscients d’on érem, crec que tots cinc teníem prou clar el que anàvem a fer. Be, tots cinc no. No crec que l’Amparo s’imaginés el que anàvem a fer, però el Ferra, l’Oriol i jo ho teníem ben clar sense haver dit una sola paraula. D’això se’n diu complicitat. En moments com aquests és quan ets conscient de que la gent que t’està envoltant són amics. El catalitzador, la guspira que fa fer saltar pels aires el silenci còmplice va ser una pregunta retòrica de l’Oriol: -Què xavals, creuem el pont o què?

En aquella època una pregunta així no era una pregunta. Era un repte. Recordo algunes vegades caminat pel Pirineu, preguntes de l’estil: -Baixem corrents o què? I ja ens teniu a tots els nois, tal com galls dins d’un galliner, corrent cap avall com si el món s’acabés aquella mateixa tarda, despenyant-nos mil metres muntanya avall en pocs minuts. Aquella nit, abans de que l’Oriol acabés d’enunciar la pregunta, el Ferran i jo ja estàvem enfilant-nos a la tanca per saltar damunt de la passarel·la. El Marc tampoc s’ho va pensar gaire i l’Amparo, després de dubtar un parell de segons i mirar a banda i banda, va acceptar la mà del Ferran per enfilar-se a la tanca i saltar àgilment a l’altre costat. Era negra nit i només les llums dels edificis il·luminaven la riba. A mesura que caminàvem per la passarel·la, l’ambient era més fosc i el silenci més profund. Anàvem tots cinc caminant a poc a poc, abraçats intentant percebre l’oscil·lació del pont. Després d’un inici palpitant, el batec del cor s’anava normalitzant. Era com si l’acte il·legal fora saltar la tanca, no passejar-se per la passarel·la. Ens vam anar relaxant i vam començar a gaudir de la passejada i del paisatge. Quan vam arribar al capdamunt de la passarel·la, ens vam apropar a la barana i ens vam quedar en silenci mirant les llums, la foscor de l’aigua i les barques que hi navegaven. Seguíem abraçats gaudint d’aquest gran moment de complicitat. Pel Thamessis no paraven de passar barques, algunes amb grans festes a bord. Sentíem la música i veiem a la gent ballar. El silenci es va trencar quan l’Oriol es va posar a cridar a unes noies que ballaven damunt la coberta d’una barca. Aquestes van alçar el cap i en veure’ns damunt del pont ens van tornar la salutació. A partir d’aleshores ens vam posar a saludar a tot aquell que passés per sota nostre, fent un xivarri escandalós enmig de la negror del Thamessis. Era qüestió de temps que passés, però nosaltres ni ens ho havíem plantejat. Al cap d’uns minuts de salutacions, va passar una barca petita i fosca per sota nostre. També els vam cridar per saludar: -Hello, good night!!! De sobte la barca va encendre unes llums blaves i vermelles i una sirena va trencar el silenci. Era la policia, que ràpidament dirigia la barca cap a la riba. Instintivament els cinc ens vam posar a corre com a desesperats cap a la riba oposada. Vam corre com si ens anés la vida. No miràvem enrere, només teníem fixada la mirada a la tanca que ens separa de Queen Victoria Street. La vam saltar amb una agilitat sorprenent i quan vam ser al carrer, vam seguir corrents. Haguéssim pogut corre fins a l’alberg, però de sobte vam sentir a l’Amparo cridar: -Al bus!!! Ens vam aturar, vam mirar enrere i vam veure que no hi havia bobis a la vista i esbufegant vam entrar a l’autobús que ens va allunyar de l’escena del crim. Quan vam recuperar l’alè, asseguts a la planta baixa de l’autobús, ens vam mirar en silenci i vam somriure. Vam tornar a l’Squat amb ganes d’explicar les nostres aventures al companys, però l’ambient que hi vam trobar va ser decebedor. L’Alberg estava ben mort, així que ens vam cuinar un sopar lleuger i vam fer una mica de tertúlia a la cuina tot fent-nos unes cerveses. Després vam pujar a l’habitació i vam caure rendits, després d’un dia ple d’activitat. No sé quanta estona vam aconseguir dormir, però a mitja nit, l’Squat tornava a bullir. Vaig obrir els ulls i el primer que vaig veure va ser una noia asseguda en una cadira al llindar de la porta que li estaven tallant els cabells. L’Squat també era la perruqueria de l’alberg i què millor que tallar-se els cabells de matinada! Segurament havia lluna plena o nova o jo que collons sé, però segur que l’alineació astral deia que aquell era el moment idoni per tallar-se els cabells. Ens vam despertar del tot i ens vam afegir a la tertúlia, que com cada nit, va anar pujant de to a mesura que l’habitació s’anava omplint de gent, beguda i fum. El dia següent el vam dedicar a passejar Candem i el seu arxiconegut mercat. Hi havia gent per tot arreu. El dia acompanyava, feia bon temps i això convidava a passejar tranquil·lament pels carrerons del barri. Vam entrar a la botiga de Cyberdog i vaig pensar que mai en la vida tindria els pebrots necessaris per posar-me una samarreta dos talles més petita i amb piles i llums incorporades. Aquell tipus de roba estava a anys llum del que jo estava acostumat a veure al carrer Santa Maria del meu poble. Em sentia com en Peter Camenzind, construint la meva pròpia identitat entre dos contextos completament oposats. Londres era així, intens, modern, vivencial i vibrant. I per fi va arribar el divendres i amb ell el gran dia.  Jo no havia anat mai a una rave i l’únic que en sabia era que eren festes que s’organitzaven en llocs abandonats i per tant, prohibits. Bé, doncs no era una novetat per a mi. Un 31 de desembre, després de no aconseguir llogar un local per a muntar la festa de cap d’any, vam ocupar un antic hotel abandonat a Valldoreix (La Reserva), on en les seves bones èpoques s’hi va allotjar fins i tot el FC. Barcelona. Vam connectar-nos a la llum pública a través d’una farola del carrer, van tocar en directe els Black Coffe i vam aconseguir reunir prop de 400 persones, que van ballar com mai damunt de la moqueta roja de La Reserva. La policia va fer acte de presència, va saludar i veient el merder que hi havia, va decidir marxar tal i com havia vingut. Era cap d’any. La festa va acabar quan les faroles del carrer es van apagar per anunciar que el primer dia de l’any ja havia arribat. Així doncs, jo m’imaginava la rave com la festa que havíem fet al meu poble per cap d’any. A l’hora de sopar vam anar a una hamburgueseria i quan les campanades van anunciar l’hora establerta, el Joan va treure un paperet de la butxaca i des d’una cabina vermella va marcar el número assenyalat. Un contestador automàtic li va donar una direcció i va penjar. Era tot tant surrealista que tots, un a un, vam entrar i trucar al número de telèfon per sentir al contestador anunciar-nos el lloc on es celebraria la rave. Ens vam fer una cervesa en algun pub del barri i cap allà les 11 vam decidir encaminar-nos cap a la festa. Per arribar-hi vam pujar a un dels molts taxis il·legals que funcionaven per Londres, vam pactar un preu per arribar a les afores de la ciutat i ens vam encaminar cap a la gran festa. El taxi va parar al costat d’un gran mur de totxos vermells. En un extrem del carrer es veia una petita porta de ferro pintada de verd militar. Era minúscula comparada amb l’alçada del mur. Vam acostar-nos a la porta i vam picar amb el puny sobre el fred metall. La porta es va obrir i un noi ens va fer passar. Vam pagar i aleshores es va obrir davant nostre un pati gran tot abandonat. Era de terra, però pels racons hi havia males herbes que s’enfilaven pel costat de les màquines abandonades. A l’extrem oposat del pati hi havia una gran nau industrial d’on venia un soroll tronador. La sala era immensa i fosca. A la part esquerra hi havia una tarima amb els dj i unes torres d’altaveus altíssimes que escopien un soroll terrible, repetitiu i industrial. Ens vam acostumar i ens capbussarem enmig de la gent. Allò era espectacular. En cap festa, en cap concert, en cap festival he vist gent tant estranya com la que vaig veure aquella nit. El primer que ens va sorprendre veure va ser un noi abraçat als altaveus. Estava fortament agafat a la torre i movia cul i cames. O era sord o s’hi quedaria ben aviat, però això no sembla importar-li gaire, perquè gràcies a les pastilles que devia portar al damunt, va aconseguir passar-se tota la nit així. No es va moure d’allà en hores. La gent ballava en petits grups i molts escoltaven individualment la música. Les drogues col·loquen a la gent en una altra dimensió i en molts casos això s’ha de viure i percebre individualment. Vam trobar-nos ballant al costat d’un noi alt, vestit amb uns pantalons i una jaqueta feta amb paper de plata. Em sembla que també portava un cas platejat. Tenia els peus ancorats a terra, el tronc rígid i tant sols movia els braços per fer anar uns “nuntxacos”. Espectacular. Aquest tampoc es va moure en tota la nit. 12 hores plantat movent tant sols els braços i l’arma blanca. Ballant, xerrant, observant a la gent i bevent alguna cervesa vam passar la nit. Una gran nit. Quan el sol estava a punt de sortir vam decidir plegar. Vam agafar un taxi i li vam demanar que ens portés cap al Hyde Park, a prop de l’alberg. Com sabíem que la rave s’allargaria fins a la matinada i a l’endemà volíem agafar de nou la carretera per seguir cap al nostre objectiu final, vam decidir deixar l’alberg el dia abans. Vam pensar que la gespa del Hyde Park sería un bon lloc per descansar. La sorpresa va ser gran quan vam veure que el parc tancava per la nit. Però, be, res que no es pugui solucionar escalant una mica. Vam acomodar-nos en un racó de gespa tova protegit per uns matolls i vam dormir algunes hores fins que la llum de l’agost i el xivarri de la canalla jugant pel parc ens va despertar. Vam anar a esmorzar a l’alberg per acomiadar-nos del Joan, de l’Amparo i de la colla i ja que estàvem allà vam aprofitar per dutxar-nos. Vam carregar les motxilles al Civic i a primera hora de la tarda sortíem de Londres camí de Oxford.

Palmira. Patrimoni cultural de la humanitat en perill de mort

Fa temps que fullejo amb por les noticies que vénen de Síria. Espero, trist, la crònica d’una mort anunciada. Farà un parell de mesos el grup terrorista EI va conquerir la ciutat de Palmira i vist el currículum d’aquests bàrbars, el jaciment arqueològic de la reina Zenobia està greument amenaçat. De fet, ahir, es van fer públiques les primeres imatges de la destrucció d’alguns dels mausoleus que hi ha a les afores del jaciment.

Cada vegada que sento a les noticies que els terroristes han dinamitat el seu propi patrimoni arqueològic em poso molt trist. I dins meu es genera una gran contradicció, doncs sóc molt més sensible a aquestes notícies que a les matances que cada dia es perpetuen arreu del món. Suposo que el martelleig diari d’assassinats arreu del món fa que ens insensibilitzem davant la més gran de les barbaries. En canvi, no estem acostumats a veure la destrucció d’un patrimoni històric únic al món. En fi, o com a mínim així justifico jo les meves contradiccions.

L’any 2006 vam estar de vacances a Síria, un país encantador ple de gent oberta, acollidora i amb un patrimoni històric immens. Síria ha estat històricament una cruïlla de cultures i això es veia reflectit en el seu ric patrimoni històric. La guerra s’ho ha endut tot per davant i ha aconseguit fer bo al dictador Bashar al-Asad. Massa interessos han coincidit a Síria els darrers anys i la incapacitat de gestionar-los o arribar a acords internacionals ha abocat al país cap a un desastre humà i cultural sense precedents, una llosa que tardarà dècades en aixecar.

Quan vam viatjar per Síria de la mà de Hala, vam estar un parell de dies a la ciutat de Palmira. Ens va rebre el director del museu arqueològic (Hala el coneixia perquè ella es arqueòloga). Ens va convidar a un cafè curt i dens i ens va explicar una mica la història de la ciutat. Vam recorre el museu i després ens va deixar el seu xofer i unes claus gegantines per tal de poder anar a visitar els mausoleus que hi ha a les afores de la ciutat. Allunyar-se de Palmira era espectacular. Ràpidament el cotxe s’endinsava al desert de sorra ataronjada i deixava enrere l’oasi de palmeres verdes on estava assentada la Palmira antiga i nova. Els mausoleus eren estructures de dues plantes fetes de pedres grosses. Eren senzills però impressionant de veure en el seu conjunt, doncs motejaven de color negre un desert de sorra i pedres. De tornada a la ciutat de Palmira, el xofer ens va deixar davant de la porta del temple de Bel. El director del museu ens va deixar dormir en la caseta que acollia als arqueòlegs que treballaven al jaciment. Era una petita construcció de dues plantes construïda dins del temple de Bel. Crec que ha estat un dels llocs més impressionants on he pogut dormir mai. Quan el sol va caure, vam poder gaudir del cel estrellat del desert des de l’interior del temple romà més oriental del món. L’endemà vam passejar el jaciment de Palmira: El passeig de columnes empedrat (decumanus) amb l’arc característic donant-nos la benvinguda, el teatre, el Tetrapylon, els banys, els temples funeraris... sempre vigilats pel castell que s’alça en el turó proper al jaciment. Un plaer! Síria era un país amb poc turisme i vam gaudir de la passejada amb tranquil·litat.

En aquests moments el jaciment, declarat patrimoni cultural de la humanitat per la UNESCO, està farcit de mines i en qualsevol moment pot desaparèixer. L’altre dia hi havia un article interessant a El País (Mutilar el pasado de un país para destruir su futuro) explicant els motius d’EI per dinamitar el patrimoni. Un d’ells era amagar el saqueig i contraban de peces d’art com a font important de finançament. I aquestes peces, majoritàriament, acaben en mans privades americanes. L’avarícia d’uns rics occidentals finança la barbàrie de l’Estat Islàmic. Les autoritats haurien de ser implacables contra els compradors de peces d’art d’origen il·lícit per mantenir el patrimoni públic i per eliminar una font de finançament important dels grups terroristes.

Jesús i Espe al temple de Bel

Arc al decumanus

L'oasi amb el jaciment de Palmira al fons

El jaciment de Palmira vist des del castell

El Tetrapiló de Palmira amb el castell al fons

Un dels mausoleus a les afores de Palmira