Cròniques I, de Bob Dylan

Cròniques I  és un llibre dirigit a tots aquells que tinguin interès en apropar-se a la figura de Bob Dylan. De fet no és una biografia a l’ús, sinó una sèrie de vivències escrites pel mateix Bob Dylan que permeten al lector, més que conèixer al personatge, entendre el per què de moltes de les coses que ha fet el de Minnesota al llarg dels darrers 40 anys.

Publicat l’any 2004, el llibre s’estructura a través de tres moments claus en la vida de Dylan. Cròniques I comença un gener fred de l’any 1961 amb l’arribada al Village de Nova York d’un Bob Dylan de 20 anys que comença a passejar-se, guitarra en mà, pels principals bars del barri. Comença cantant en qualsevol lloc fins que s’estableix, mitjanament i per 60 dòlars la setmana, al Gaslihgt. És una època d’aprenentatge, de lectures, de descobriments musicals, de l’explosió folk... i en Dylan ho absorbeix tot a poc a poc, esperant el seu moment.

Després el llibre fa un salt a principis dels 70. Ha passat una dècada i en Dylan ja és un mite. Fuig de tot i de tothom. Busca un lloc tranquil on poder estar amb la família, però el persegueixen com a messies d’un tro que ell no ha reclamat ni accepta. És l’època de desempallegar-se d’aquesta càrrega i de deixar clar que ell va per lliure. Com a colofó a aquesta època publica l’àlbum New Morning.

De nou fem un salt endavant. Estem a finals dels 80 i en Dylan descriu aquesta època com una etapa eixuta d’inspiració. No gravava i s’arrossegava pels escenaris com un autòmata acompanyant a Tom Petty and the Heartbreakers o als Grateful Dead. Poca cosa més. Pensa en deixar-ho però de nou hi ha una transformació. Canvia de registre, la manera de cantar i fins i tot de tocar la guitarra. Comença a versionar-se a si mateix i decideix que ha de renovar el seu públic. Enmig d’aquest moment d’energia i amb una nova gira il·lusionat a punt de començar té un accident greu i es destrossa la mà. Tancat a casa, torna a escriure. Amb ganes de fer un disc nou se’n va a Nova Orleans, on junt amb el productor Danny Lanois i després de dos mesos durs de feina, veu la llum l’àlbum Oh Mercy.

L’últim capítol del llibre ens transporta de nou al Village de Nova York dels anys 60. En Dylan segueix absorbint música (Woody Guthrie és el gran referent) i comença a compondre les seves pròpies cançons. Finalment fitxa per Columbia Records, on publicarà el seu primer disc.

Si aquestes vivències les hagués escrit el mateix Dylan quan tenia 20 anys i es passejava pel Village, segurament tindrien un altre aire. Potser no seria un altre En el camí (del qual en Dylan defuig ràpidament), però de ben segur que no serien com les que finalment es van publicar l’any 2004. Aquestes memòries són molt reflexives. Potser el pas del temps li permet destriar el gra de la palla i valorar el que realment va ser important 40 anys enrere. Jo he descobert un Dylan reflexiu, encara que em costa entendre que algú amb 20 anys tingui les idees tan clares. Però potser aquí rau la grandesa del llibre, en les reflexions a posteriori. També pot ser que ens hagin venut una imatge dels 60 que no s’ajusta a la realitat. Ves a saber. L’explicació de l’angoixa que pateix als anys 70 per desfer-se del mite és sobrecollidora, com també és impressionat el renaixement de finals del 80. En aquest sentit en Dylan ens transmet a Cròniques I les tres etapes més difícils de la seva vida: Els inicis, el deixar enrere el mite i el renaixement. Molts diuen que en Dylan ha estat un camaleó que ha sabut llegir amb antelació cada una de les noves etapes per mudar amb intel·ligència. Jo crec que sobretot, ha estat un supervivent.

Crónicas I. Memorias. Bod Dylan. Editorial Malpaso (2017)